El meu cervell està saturat i tinc la sensació que estic vivint un malson. Veig un país ple de problemes: tenim la sanitat sota mínims amb visites ajornades avui sí i demà també, llistes d’espera interminables que agreugen els problemes de salut dels pacients, CAPS sense metges suficients; l’educació està en caiguda lliure; el món rural està deixat de la mà de Déu amb burocràcia i més burocràcia que obliga a moltes petites explotacions a tancar portes; la delinqüència, desbocada amb robatoris i aldarulls arreu del país; molts joves amb tractament per depressió sense capacitat per gestionar les petites frustracions que et dona la vida o les exigències del món laboral; l’índex de suïcidis creixent entre el joves i els que ja no ho són tant...

Això sí, els mitjans d’informació multisubvencionats ens venen la moto de les meravelles que fan els nostres polítics i les aventures i desventures d’una monarquia paràsita i passada de moda. Segurament l’edat em dona una visió distorsionada de la realitat i tot això només és una percepció personal.

Davant de tot això, els nostres polítics, aquells representants que votem periòdicament perquè treballin perquè la gent gaudim de millors serveis,què fan? Viuen una vida molt i molt estressada amb grans piulades a les xarxes socials demostrant a tothora la feina que fan. L’àvia hagués dit: “farts i espessos i a viure be”!

Veig un país ple de problemes

Cal que recordem que entre les seves tasques cal destacar que abans i després de les eleccions es tiraran els plats pel cap per demostrar qui és millor i qui té la vareta màgica per solucionar-ho tot. Un cop ja són a dins s’apujaran el sou; aquí de seguida es posaran d’acord. Si s’ha d’aprovar una pujada de pensions o un conveni que fa anys que es negocia o el sou dels treballadors, només hi trobaran que entrebancs, ho allargaran tan com puguin i ho faran per la mínima. Després ve la part més esgotadora; com que són persones molt ben preparades, necessiten un munt d’assessors, tècnics i comissions d’estudi. Cal recordar que aquests càrrecs, la majoria dels quals de preparació dubtosa, són ideals per col·locar amics i coneguts amb la finalitat d’assegurar-se el vots per a les properes eleccions.

Quan la seva inutilitat ja vessa per tot arreu i la premsa en diu alguna cosa com és el cas de l’informe PISA, de seguida tenim la solució: el primer pas serà un munt de piulades de tots els amics, traient-li importància, tot seguit llençar tota l’artillera sobre els antecessors que ho han fet tan malament que ara ells en recullen els fruits i, quan la cosa sembla una mica calmada, surt la solució: crearem una comissió d’estudi per estudiar el problema i tots contents.

En aquesta comissió hi posarem els experts que, en la majoria de casos són qui amb els seus informes o treballs anteriors han contribuït al problema. Això sí, amb uns privilegis econòmics i d’horaris que no tenen ni han somiat mai els mestres i els professionals que treballen a l’aula i tampoc disposen dels coneixements dels qui cada dia treballen cara a cara amb l’alumnat. Tot seguit redactaran un informe. Tots sabem perquè servirà aquest informe. Primer es publicitarà davant la premsa d’experts i tertulians que saben de tot perquè se’n faci un bon ressò i se’n lloï la seva eficàcia, a continuació es passarà aquesta fórmula màgica als centres educatius que carregaran de papers i papers perquè empitjorin més el problema i la resta ho endreçaran en un calaix.

La solució a tants i tants problemes que viu el país passa per moltes coses però n’hi ha una d’important per mi que és recuperar el sentit comú en tots els àmbits, escoltar els professionals que calladament treballen o han treballat a les aules i han portat moltes generacions a l’èxit.

Hem desterrat de les famílies i de les aules l’autoritat, la disciplina, la cultura de l’esforç, els valors del respecte i la convivència i hem deixat entrar “el tot s’hi val” perquè no es pot traumatitzar. L’educació d’un infant comença al bressol i llavors ha de començar a veure que la seva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres. Ha d’aprendre tots els seus drets però cal ensenyar-li que cada dret porta associat un deure.

Parlo d’educació però penso que així funcionen totes les branques de l’administració.

Per prendre decisions que facin avançar el país cal escoltar la veu del que treballa la terra més que la del que l’ha estudiat a la universitat; per resoldre el tema dels bombers, cal escoltar els que apaguen el foc més que els que l’estudien o els que decideixen el material que necessiten; per resoldre els problemes de la sanitat cal escoltar els professionals i els pacients... i lògicament, en tots els àmbits cal abocar-hi els recursos que es malmeten en tonteries i mil campanyes de propaganda, que molt sovint fan vergonya.

Els problemes de la gent no es resolen engreixant més l’administració que es converteix en una cursa d’obstacles per al ciutadà, ni amb molts tècnics i assessors. Cal, repeteixo, recuperar el sentit comú i anar per feina o portem les futures generacions pel pedregar.