Quan començo a escriure aquestes paraules és la nit de Nadal. Sempre he cregut que és bo mirar enrere per saber d’on venim. Les tradicions també ens han fet com som. Avui, quan em giro, darrere em queda el record d’aquelles nits de Nadal fent cagar el tió a casa de l’àvia paterna, la Tereseta de la Mambla, a la segona galeria de la casa número 10 a la colònia de can Recolons, de Ribes de Freser. Fèiem poques garrotades, el tió no anava massa tip i aviat cagava carbó, però el cava i el torró per als grans o uns mitjons i llaminadures per als petits mai faltaven. El sopar de Nadal el fèiem a casa de l’àvia materna, la iaia Loles. Més endavant a casa del oncles, perquè la iaia es va fer molt gran. Poc a poc la família va anar creixent, arriben els fills, les joves, els nets i fins i tot alguns avis coneixen el besnéts. Els pisos son igual de petits i la família és molt més llarga, es fa gran.

Gran en nombre de membres perquè per sort n’hi ha més que arriben que no pas que ens deixen. Ara bé, hi queden els forats dels que ja no hi son físicament, uns forats que no queden buits. Ells sempre ens acompanyen en el record.

M’agrada fer el pessebre. La meva mare el feia i jo en vaig aprendre d’ella. No soc un manetes, però em defenso i quan els meus nets venen a casa per aquestes festes i veig com se’l miren me’n sento orgullós d’haver-lo fet. És també un homenatge a la mare.

Sempre he cregut que és bo mirar enrere per saber d’on venim. Les tradicions també ens han fet com som

La Nit de Nadal sopàvem plegats, sense pressa, però sense entretenir-se. N’hi havia que havien d’anar a missa del gall, a cantar amb el cor. Jo vaig tenir el goig de formar part durant molts anys del grup que representava el pessebre vivent. Després de la missa del gall hi havia la primera representació.

El fèiem als jardins al costat de l’església de Ribes. Els primers anys els que fèiem de pastors fins i tot podíem fer foc de veritat, més tard quan van posar calefacció a l’església, sota el jardí hi van instal·lar el tanc del gas i les flames van haver de ser substituïdes per focus vermells.

Llavors no hi havia la roba tèrmica del Decathlon i per espassar el fred portàvem guants de seda a les mans i calçotets llargs sota els pantalons. Molts anys el pessebre vivent s’havia de muntar sobre la neu amb temperatures gèlides o fins i tot nevant.

A la sortida de la missa del gall, una gentada circulava per veure els quadres del pessebre, on els pastors eren pastors, Sant Josep era un home i la Verge Maria era una dona. Això si, el Nen Jesús era un nino. Les temperatures desaconsellaven que el Nen Jesús fos un nen de veritat. La visita al pessebre vivent la nit de Nadal es feia abans de tornar a casa a cantar nadales, beure cava i menjar els torrons que s’havien encetat per sopar. Tot, abans d’anar a dormir.

Pop a poc, o potser més de pressa del que voldríem, els anys han anat passat i veus com vas quedant a primera fila. Els teus fills ja no fan cagar el tió, ho fan els teus nets. I nosaltres, els avis, ens ho mirem embadalits i feliços recordant que fa molts anys, la seva cara innocent era la que fèiem nosaltres. Ara son ells que representen els pastorets a l’escola, que fan el pessebre vivent al col·legi o canten les nadales i reciten el vers de Nadal.

I passarà Nadal i arribarà el Cap d’Any, i canviarem de número. Això si, sense el neguit del “què passarà?” que ens va assaltar al tombar el 2000.

I encara no tenim temps de pair tots els àpats d’aquests dies que ja haurà arribat la cavalcada de Reis. I hauran passat els Reis, amb la seva màgia, per fer feliços als més petits de la casa. Els hauran portat bicicletes, nines, patinets, consoles, però ai las!, n’hi ha molts d’infants, massa, que el que voldrien és PAU i no una joguina.

Aquest és, encara que sigui reiterat, el regal que demano al Reis d’Orient per a tots els nens i nenes, que tinguin PAU i puguin viure i jugar al carrer en pau, com ho fèiem nosaltres. Us ho apunteu, majestats Melcior, Gaspar i Baltasar? Gràcies.