Aquests dies d’àpats llargs hi ha converses molt significatives. Quan ja passes de les cinc dècades t’adones que no passa res (ans al contrari!) si allò que abans no t’escandalitzava, ara et repugna del tot. Pel•lícules que feien riure, cançons de lletres masclistes, anuncis publicitaris... tot s’hi valia i semblava tan normal. Ara -per sort- som molt més crítics i segons què no passa per alt. Hi ha maneres de fer i de ser que no es poden tolerar. Que són inadmissibles.

Però aquest procés de reflexió no tothom el vol fer. Rectificar és de savis i també s’ha d’aplicar en la manera de pensar quan comprovem que no havíem filat prou prim. Hi ha persones, però, que mai volen reconèixer que hi van haver actituds vergonyoses que es van tolerar i aplaudir i que encara pronuncien el “no n’hi ha per tant”. Si no hem après del passat no ho farem bé en el present. Ni amb les petiteses ni amb els problemes de veritat.

Mentre escric això recordo una classe de fa un parell de setmanes amb els alumnes de primer d’ESO, que tenen dotze anys.

Si no hem après del passat no ho farem bé en el present

Treballàvem les característiques del diari personal. El text del llibre era un fragment del diari d’Ana Frank. Després calia respondre unes preguntes i, a mesura que ho vam fer, es va anar impregnant l’aula de tristor. Era horrorós -va constatar una alumna- que una noia de la seva mateixa edat hagués viscut tot allò. Es va fer un silenci. Una altra veu va afegir que hi ha alguna cosa encara pitjor: això continua passant avui. Ara mateix. Com pot ser? Jo els deixava dir i no hi trobaven respostes.

Que la societat de llavors normalitzés aquell odi era l’explicació. Que és la mateixa explicació, exactament la mateixa, que fa que avui continuï passant. Res pot néixer de l’odi perquè el següent pas és que es normalitza, s’encomana i la gent es vanta de pensar barbaritats.

Qualsevol aspecte que s’hagi de gestionar -n’hi ha molts i diversos- s’ha de poder polir i canviar però el mitjà no pot ser mai esperonar la ràbia i el malestar.

Aquests dies de converses llargues ens haurien d’ajudar a saber veure que qualsevol opinió l’hem de mesurar. I no passa res si canviem una mica sense renunciar mai als valors en què creiem de veritat. Escoltem els infants i la gent jove perquè la seva mirada neta ens pot obrir uns ulls que amb el temps es van tancant.