De la ruta verda de Sant Pau de Segúries a Vilallonga de Ter, amb molt bon criteri, ja se n’està continuant un tram fins a arribar a Vilallonga. Els enginyers i encarregats hi posaran tot de la seva part i se seguirà amb un projecte que ja es va engegar fa temps i que, fins ara, ha anat de Sant Joan fins a Sant Pau.

Tinc per segur que a la gent tafanera que camini pel nou trajecte de Sant Pau amb Vilallonga se’ls hi haurà complicat tenir prou informació sobre la construcció d’aquesta via verda. Un dia es trobaran davant una tanca ben llarga, un altre dia amb una passera gegant i, en acabat, tot s’omplirà de molts senyals, marques i indicacions. I és cert que, tot i que ja és establert per llei, sempre serà un enrenou que l’administrat rondini i que l’administració accepti al·legacions, perquè podria ben bé alentir obres o estroncar-ne objectius.

Però també és cert que la majoria d’edat d’un país i la seva democràcia demana tenir el bon costum de deixar dir a la gent i escoltar-ne raons i reclamacions. I sobretot, que l’administració miri de fer-ne cas i en sigui sensible. I que escolti més a la gent que viu o passa més sovint per aquells racons perquè és la que ho veurà més vegades, i hi té, per tant, més autoritat moral que ningú.

Cal dir que aquestes obres en unes valls tan estretes i delicades potser faran patir a algunes ànimes de pell fina, ja que qualsevol errada compositiva de consideració podria tombar moltes coses de cap per avall. Vés a saber si no seria una idea encertada que, en aquestes feines, s’hi afegissin professionals de belles arts i de disseny arquitectònic. I fins i tot que es fessin consultes a historiadors, geòlegs i arqueòlegs.

La majoria d’edat d’un país i la seva democràcia demana tenir el bon costum de deixar dir a la gent i escoltar-ne raons i reclamacions

Si no, molts trams poden acabar sent un trasbals plàstic per a un país estret que només té un canal de visió, el de moure’s amunt i avall de riu enclotat entre retalls de muntanyes. País fi i exquisit, doncs. I trencadís de mena.

Un cop agafat l’ànim rondinaire, el que aniria bé seria fer un camí a peu que no tingués gens d’il·luminació per l’assumpte de la contaminació lumínica, i que, si és possible, sigui traçat prou lluny dels autos per la qüestió del soroll i la contaminació. Hauria de tenir, si li cal, motes o piles de terra allargassada per separar visualment i acústic la carretera del camí, o sigui, terraplens que separin una cosa de l’altra. I malgrat tot, que miri de ser un camí planer, ample i fàcil, on es ressegueixi el riu, però a una distància prudent d’aquest, per no empipar els nius de fauna i la flora que hi ha vora l’aigua. I també per a la protecció de les riuades.

El seu protocol d’actuació hauria de reflectir uniformitat en el traçat i disseny i no fer gaires entremaliadures de recorregut, com ara baixades i pujades sobtades que solen ser la causa de traçats poc estudiats i difícils de transitar pels avis i els nens. Les seves tanques haurien de ser només les justes o molt més invisibles, o si més no, més delicades i dibuixades, perquè es veuran sempre com un recorregut de llom de serp que serà el seu reclam visual més vistós i preuat.

Les que hi ha ara, que són moltes, jo no les hi trobo massa, de boniques, sinó més aviat el contrari. Sembla que estiguem passant dins d’una pel·lícula de l’oest americà sense possibilitat de sortir d’un corredor encaixat de troncs. Massa altes, massa barres de fusta, massa vistoses, massa reforçades i grolleres, poc treballades. I, a més, excessives.

Ah, i les passarel·les-pont de vianants per damunt del riu judicaria que s’han pensat perquè hi travessi una locomotora i tot un tren pel damunt, i no pas unes poques bicicletes lleugeres i gent a peu. És una llàstima, doncs, que normatives i reglaments ataquin amb escreix uns paisatges que ja sabem que no seran mai estàtics, però on caldria que s’hi reflexionés molt més.

Perquè malmenar-los ataca, sobretot, la intel·ligència i sensibilitat humanes d’uns espais que podrien ser aixecats a la categoria de preciositats, i no pas tornar-los un barrip-barrap com el que n’estic segur que encara, amb mala sort, podem arribar a veure.

I em sap greu dir-ho, però, per anar bé, aquestes vies haurien de fixar una estètica d’alt nivell, que fos concretada per concurs d’àmbit comarcal o de tot el país. I llavors, que ho adjudiquin a qui sigui, però la composició general hauria de quedar ben fixada, sempre igual, passi el que passi. Perquè, recalquem-ho, aquest bon nivell físic de respecte a l’entorn també és el nostre nivell humà com a poble.

I, si us plau, que ningú ens digui que no hi ha diners o voluntat per fer-ho.