El Ripollès no és una comarca reconeguda com a tofonera. No sembla que en sigui país. Però n’hi ha. I ara n’és la temporada.

Els tofonaires amb els quals parlo em confirmen que aquest any és un dels pitjors que recorden. De fet, com ha passat amb la resta de bolets. Així i tot, parlem-ne.

Hi ha un munt d’espècies de fongs que fan bolets que viuen i moren soterrats. Que no surten a l’exterior. En coneixem més d’un centenar. Més de cent espècies diferents. Els anomenem fongs hipogeus, pel fet de créixer sota (hipo) la terra (geo). També, tòfones.

Els tofonaires amb els quals parlo em confirmen que aquest any és un dels pitjors que recorden

Alguns d’aquests bolets hipogeus viuen gairebé arran de terra, mig soterrats, i és possible que caminant pel bosc n’hàgiu vist. Normalment en un marge, arrodonits, de pocs centímetres. Són les tòfones que anomenem tifaldons o trifaldons, i algunes són comestibles... de supervivència. A vegades quan les arrenques i fregues es tornen vermelloses, de color fetge i en diem fetjons. Quan maduren esdevenen pastosos i fan una pudor notable. Es tracta de tòfones sense cap mena de valor comercial.

Per trobar la resta de fongs hipogeus has de gratar o excavar, a vegades força. Algunes espècies creixen fins a 30 o 40 cm sota terra. En madurar, la majoria d’aquestes tòfones produeixen olor que atrau diversos animals. El més conegut és el senglar, que tots hem vist com furga el terra del bosc. Sol buscar bolets hipogeus, rel i bulbs de plantes. De fet, els fongs hipogeus produeixen olor perquè els animals els descobreixin, se’ls mengin i més tard en caguin les restes. Òbviament, les espores resisteixen el pas pels budells d’aquests animals. Produir olor és el que els permet fer els fongs soterrats i multiplicar-se.

Moltes espècies d’aquest centenar fan olor que només senten els senglars, altres els cabirols o els cérvols. Les més superficials fins i tot els esquirols. Casualment, unes poques espècies, no arriben a deu, produeixen una olor que a alguns humans ens agrada. Les anomenem tòfones veritables, i podem pagar-ne bestieses per a poder-les menjar.

La tòfona negra és la tòfona del país més reconeguda. Creix sota alzinars i rouredes, esclarissades principalment, en terrenys calcaris, a la part baixa de la comarca. Ara n’és la temporada...

El miceli de totes les espècies de tòfones és associat a les rels dels arbres i ajuda a extreure aigua i sals minerals. Totes les tòfones provenen, per tant, de fongs micorrízics. I els bolets que produeixen alimenten a animals del bosc. Tot ben lligat.