Hi ha uns quants dirigents del nostre país que quan parlen de Catalunya es refereixen a Barcelona i “allò que hi ha allà al darrere”. Mireu si no les notícies, o llegiu els diaris. Ara Catalunya “té set” i a correcuita hem de portar més aigua a Barcelona. Ara que ja han deixat els nostres rius, el Ter i el Llobregat, absolutament eixuts.

Les persones que hi ha dirigint les nostres institucions de ben segur no són les mateixes que hi havia fa vint o trenta anys. Segur. Però les institucions sí que són les mateixes i conserven documentació i informació dels temps actuals i dels temps passats que està a disposició dels seus dirigents per a facilitar-los la presa de decisions en les seves tasques de govern.

En el tema de la “sequera” la informació necessària per a la presa de decisions no és que sols estigui a l’abast dels governants, no. Qualsevol ciutadà amb curiositat pot trobar-la a internet, sense necessitat de sortir de casa. Vegem, entre els anys 1944 i 1950, vàrem patir un període de sequera que va provocar que la conurbació de Barcelona patís talls en el subministrament d’aigua de boca. L’any 1953 es va repetir la situació i també els talls. L’any 1973, a conseqüència del creixement urbà de l’àrea de Barcelona, i la poca pluja, varen situar-los a tocar de les restriccions, però les pluges de setembre varen salvar la situació. ATENCIÓ. Primer avís seriós que un creixement econòmic i social, d’aquella àrea, i atesa la pluviometria del nostre país, ens posava a tocar de situacions crítiques. En els anys 1988 i 89, la coincidència de factors deixa “el país” (dit en l’idioma barceloní) a tocar de les restriccions, i amb un embassament de Sau gairebé vuit del tot. Però torna a ploure i tornem a fer la viu-viu. L’any 2005, torna a ser un any difícil i el Govern posa en marxa el Decret de Sequera, però en entrar a 2006, la cosa, lleugerament, millora. En arribar l’hivern de l’any 2006 comencen altra vegada les pors. Quant a sequera, fins a la primavera de l’any 2008 es va viure un dels episodis més extrems. Encara ens queda per comentar l’episodi dels anys 2015 a 2017; i com no, la situació actual iniciada ja fa una mica més de dos anys, 2021. Com fàcilment es pot veure, avisats ja ho estàvem; així doncs, que es va fer?
Doncs sí. Sí que es varen fer coses. Però abans deixeu-me presentar uns “números” perquè sinó no disposarem de punt de referència en comparar les diferents informacions. No he aconseguit trobar dades absolutes de Catalunya, però, segons l’organisme anomenat Àrea Metropolitana de Barcelona, el consum total d’aigua durant l’any 2022 en aquesta zona fou de 217,1 Hm³, dels quals 75,3 Hm³ procedien de les aigües superficials del riu Llobregat; 65,2 Hm³ procedien de les aigües superficials del riu Ter; 45,1 Hm³ procedien de les aigües subterrànies; i 31,3 Hm³ procedien de les dessalinitzadores.

No n’hi ha prou tancant l’aixeta. Cal obtenir nous recursos perquè de no fer-ho estem matant els nostres fonaments econòmics

Vegem les actuacions fetes per superar aquesta situació. L’any 2002 fou posada en funcionament la planta dessalinitzadora de la Tordera, a Blanes, amb una capacitat de 10 Hm³/any. Per entendre’ns un 4% del consum de l’Àrea Metropolitana. L’any 2008, fou ampliada fins a 20 Hm³/any. L’any següent, 2009, es va inaugurar la dessalinitzadora del Prat de Llobregat, amb una capacitat de fins a 60 Hm³/any; és a dir un 27% del consum de l’Àrea Metropolitana. Altres actuacions foren portar aigua de fora en vaixell (barco, per als amics), procedent del riu Ebre i atenció, també en varen portar d’un riu francès, el Roine.

I és aquí on vull reclamar la vostra atenció, però molt especialment la dels nostres dirigents. Ja n’hem begut d’aigua del Roine! Aquest riu que tan mala premsa té i del qual en beuen els habitants de la Provença sense que cap d’ells se’ls vegi “il·luminats” per la radiació radioactiva d’aquesta aigua. Bromes a part, l’any 1995, d’això ja fa 29 anys i quatre episodis de sequera, la Companya francesa BRL (Aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc), que és qui en té la concessió de l’aprofitament de les aigües d’aquest riu fins a l’any 2056, va proposar al Govern de Catalunya un subministrament de fins a 15 m³/s; això és 474 Hm³/any. És a dir, més del doble del que 27 anys després va consumir la concentració barcelonina. Penseu que aquest és un riu tres vegades més cabalós que el nostre Ebre.

En aquell moment calia fer una canonada d’uns 330 km, i hauria tingut un cost estimat d’uns 1.000 milions d’euros. Home, certament és una quantitat més que respectable. Però, com que es tracta d’un projecte transfronterer entre dos estats de la Unió Europea, la meitat dels diners haurien vingut de “Brussel·les”. Caram! I l’altra meitat què? Algú s’ha parat a calcular quant ens costen les sequeres patides, i les que ens queden per patir? Perquè, tingueu-ho ben present, en les condicions actuals, si no s’aconsegueixen noves aportacions d’aigua, més enllà del Ter, del Llobregat i de l’Ebre, si no s’aconsegueixen, a la següent secada els camps no ja ho podran aguantar i endemés, coneixent aquestes limitacions, difícilment noves indústries vindran a instal·lar-se a casa nostra. Una cosa porta a l’altra.

Quan el president de la Generalitat va proposar aquesta obra, val a dir que des de Madrid s’hi varen girar d’esquena, i des de casa nostra varen fer-ne escarni, mofa i befa, tot junt. Possiblement, algú que en aquells moments en va fer escarni, possiblement, avui lamenta no poder obrir més la seva aixeta.

Però governar és això; atès que els recursos són limitats, cal triar amb encert en quins àmbits els apliquem, i cal fer-ho amb criteris socials i amb visió de futur. I no pensant tan sols en les pròximes eleccions.

No n’hi ha prou tancant l’aixeta. Cal obtenir nous recursos perquè de no fer-ho estem matant els nostres fonaments econòmics com són l’agricultura, la ramaderia i la indústria.

Ja és hora que aquells que tenen la responsabilitat de governar-nos comencin a exercir-la, que vol dir, a fer-la servir.