Tenim un país que no ha sigut mai cap socialdemocràcia avançada, on la gent no hem sabut crear mai un govern amb prou pesquis per cuidar l’equilibri de les coses per la banda de baix. Condició humana desviada, doncs, amb una discordança patent i patètica. Els de la matèria primera, o sigui els de pagès, són els que han rebut sempre més garrotades i han anat més justets d’armilla. Si podien plegaven, canviaven de treball o feien dues o tres feines per mirar d’anar tirant.

Cada sant en celis (1) alguna administració forassenyada, en comptes de tractar que els de poble anessin bé i aguantessin la casa mirant de mantenir terra, estructura, feina, maneres, història, llengua i país, els matava de gana a pessigades perquè no en quedés cap ni un. Que els fills es quedessin, òndia, a fer només de cambrers i restauradors, o que marxessin a ser informàtics i oficinistes a terra plana, on hi ha ciutats grosses i sembla que feina a vessar.

I un dia ja fa massa temps la muntanya es va anar tornant com una fira de cinema, i ara hem sentit veus que maquinen per fer venir altre cop als constructors de territori. Es veu que volen acabar d’esguerrar el que encara fa una mica de goig. Volen fer tornar als anguniosos que només fan que menjar-se l’espai, les campes i les feixes que els primers -els de la matèria primera- i tots nosaltres, necessitem per a poder sobreviure com cal.

Un dia ja fa massa temps la muntanya es va anar tornant com una fira de cinema, i ara hem sentit veus que maquinen per fer venir altre cop als constructors de territori

Comptat i debatut, sembla que la cosa s’encarrili cap a una diligent casa de bojos, perquè com sabem bé els constructors de territori viuen de menjar-se les terres millors fins que no en queda cap. Una qüestió suïcida de recorregut curt i molt interessant per tal de desaparèixer. Ho sabem prou bé tots plegats, perquè qui dia passa any empeny i els que vinguin darrere ja s’ho faran, i sinó que els bombin.

Perquè provar de trobar solucions amples i fondes no, que costa molt i ens faria mal a la panxa. La crisi de la construcció, que per sort va rebre una sotragada forta fa una temporada pel seu model sense aturada, i que si hagués seguit hauria acabat desmanegant-ho tot, ara sembla que vol tornar a aixecar el cap. Esglai i espavent.

Perquè en comptes de tenir consideració i refer allò que fa mala fila i està esgarriat, o de fixar-se en el que és desmanegat i buit, o d’aixecar només un percentatge molt petit de volums que potser ja està fet i no en calen més, o de fer només habitatges municipals per llogar per temporades a tothom, i aconseguir, per tant, un municipi estable econòmicament amb un repartiment de vacances per a més gent.

No, ni pensar-hi. Per damunt de tot altra vegada amuntegarem cases perquè les gaudeixin uns pocs virtuosos amb moneda, i tornarem, a més a més, a les extravagants casetes rústiques plenes d’atributs forans que quedaran buides més de dos-cents dies l’any. Genialitats de país que ja va destruir la costa del mar, i que es veu que té tants i tants terrenys per fer malbé, que els estaca com si fossin gossos amb llangonisses.

I es complau, bufa, a aixecar representacions teatrals fictícies aplegades en filera, de cases suïsses i austríaques que no s’havien vist mai en un poble català de pagès, i que queden estarrufades en els llocs més fèrtils i planers, i que són uns volums i patrons malaurats fora de lloc i de temps. A les clares, sembla una novel·la negra. Això és el que la ignorància compra, i tant, sobretot si ningú ni cap institució s’ha escarrassat mai a posar diners i voluntat per ensenyar-te com és, o com s’ha bellugat l’arquitectura del teu racó rural; o com podria ser un autèntic equilibri econòmic diversificat al teu país pagès.
Potser l’endevinarà la comunitat de ciutadans inquiets, si com bolets fa sortir vetlladors de territori que fiscalitzin aferrissadament aquesta avarícia miop. Una follia enamorada de quatre pessetes que intenta continuar amb el monocultiu econòmic barroer i que, fins i tot, els agradaria saltar-se part de les lleis perquè no els atabalin en els seus desficis compulsius constructius.

Alguna al·legació en contra hem pogut veure que corria per la Xarxa i que semblava prou ben feta, i que s’adreçava al rigor legal dels responsables urbanístics de dalt de tot, aquells que han de donar el vistiplau a aquests desficacis. A veure si a hores d’ara hi ha prou filosofia perquè ningú es begui l’enteniment. Que també aniria bé que entitats i associacions fessin d’esperits agosarats i els hi toquessin el voraviu als dels nivells superiors, perquè diria pobre de jo, que certifiquen massa a la babalà. Clar, com que només fan com de funcionaris ponderats.

En resum, hem sabut que hi ha gent que està molt malalta de la closca, i que només pensa a fer duros al preu que sigui. I llavores ja només ens quedarà fer una campanya de vaga general per no interessar-nos ni comprar més cases alpines infectes, o tal vegada per proveir-se d’eines de tall i reprovar la mentalitat i els mecanismes legals d’aquest govern tan poc socialdemòcrata i ecologista. El que només procura per la butxaca al preu de desendreçar el que més convingui.

“I torna el temps dels monstres que no són morts...” Raimon

(1) - Monturiol, Joaquim / Domínguez, Eloi (2001). El parlar de la Garrotxa.
- Canals i Ferrarons, Josep Maria. (2016). La gent i les coses d’Olot.
- Associació Advèrbia.