Un dels records d’infantesa que tinc del meu poble natal, Besora, es haver anat diverses vegades en processó a fer pregàries implorant al Cel perquè ens enviés la benefactora pluja que precisàvem per superar sequeres que cíclicament es patien al terme. Llavors, més que actes de fe, eren espeternecs d’una camama que (com moltes d’altres) havien teixit els del ram de la creu per entabanar al personal. Certament, la progressió del coneixement feia que la majoria ja intuís que la natura té els seus cicles, que les sequeres tard o d’hora se superen, que sempre, sempre, acaba plovent. Amb el temps ens hem adonat, tard i malament, que condiciona més el clima la cobdícia dels humans, que tota la cort celestial.

Ve això a tomb perquè m’enutja veure ara que, com a derivada del bombardeig (pretesament informatiu) que per terra, mar, aire i audiovisual ens tenen sotmesos, força gent del meu entorn es mostra preocupada per derivades concretes de l’estat, realment dramàtic, dels nostres embassaments. És a dir, més que res els angunieja la set que plana amenaçadora sobre la conurbació de Barcelona.

Jo, què voleu que us digui?, m’angoixa molt més la set que veig en el meu entorn, el com pateix la pagesia, la ramaderia, com estan d’amenaçats els nostres boscos, d’erms els prats, com està quedant malmès tot el medi natural. L’angoixa que més em dol és la dels ramaders que no saben fins quan podran abeurar el bestiar, quan el verd retornarà a prats i conreus, com pateixen els boscos... Si el color ocre no passarà a dominant, imposant-se sobre el paisatge propi de la comarca.

No pot ser que sota el subterfugi del “consum de boca” la gent de vora Ter patim serioses restriccions, les conseqüències directes d’haver anat engreixant un monstre insaciable

És clar que, com sempre, acabarà plovent, i espero que tot restarà com un agre record. Però... haurem après un borrall de la lliçó? Si, com es força evident, el Ter pot anar donant vida a les àrees per on discorre, no tinc tan clar que els governs siguin capaços d’entendre que per molta aigua que hi aportin els nostres rius, ja no pot ser suficient per sadollar la cobdícia creixent d’aquest monstre en expansió que és l’àrea metropolitana de Barcelona.

Ara sabem que hi ha maneres viables (el problema rau que valen força diners, és clar) perquè ells siguin autosuficients. Dessalinització, depuració d’aigües grises, condicionament de les xarxes de distribució... Només així seran sostenibles els milers i milers de piscines privades, els grans camps de golf, les vastes extensions de gespa, en massa casos d’ús privat o privatiu. No, això ni ara ni en el futur, pot ser amb els minvants recursos que en bona part els hem estat subministrant des de la muntanya els últims seixanta anys.

Si bé ara és l’hora de la solidaritat, en el futur immediat, quan hagi tornat a ploure, aquest espoli persistent no hauria de repetir-se. Espais lúdics amb molt consum d’aigua dolça, grans extensions de verd, els complexos turístics, exigeixen altres fonts de proveïment. No pot ser que sota el subterfugi del “consum de boca” la gent de vora Ter patim serioses restriccions, les conseqüències directes d’haver anat engreixant un monstre insaciable, de donar ales a un ‘pijerio’ que amb els seus diners es creu amb dret a malbaratar recursos. Sobretot els que no els són propis. A tocar de casa, tenen el mar, per tant, disposen de tota l’aigua que els fa falta. És clar que s’hauran de gratar la butxaca.