Des que es van presentar candidatures als premis Ripollès Líders al desembre, i es va poder votar, els grups de whattsapp de veïns i veïnes de Vallfogona bullien promovent el vot a la Dolors Soy. Es va fer una bona pinya al poble que no parava de votar cada dia perquè com algú va dir “cansats els vallfogonins? Mai!”. La Dolors és una jove que ha mamat la vida de pagès amb els valors de l’estima a la terra, el respecte en el saber fer tradicional -que el seu pare li ha transmès amb bon exemple- i la capacitat d’arremangar-se per pencar cada matí sense mandra. A més, va estudiar el cicle formatiu corresponent i, com tot el jovent d’avui, té gran habilitat amb el mòbil: fa fotos maquíssimes, fa totes les gestions que pot telemàticament i, sens dubte, està a les xarxes socials per explicar als seus seguidors -cap a un miler- el seu dia a dia amb el ramat.

La Dolors entén perfectament tot allò que en aquestes darreres setmanes hem vist a les carreteres catalanes i en les d’una colla de països de la Unió Europeu: pagesos tallant autopistes i punts de gran trànsit per fer-se escoltar. Una mobilització que ha posat els tractors en les portades dels mitjans de comunicació i que ha servit a més d’un per recordar que el què mengen surt dels supermercats o de les botigues, però ve de la feina d’agricultors i ramaders de qui no se’n sap pràcticament res més, excepte que cada vegada en queden menys.

Si no hi ha una frenada de cop i un tractor altera la rutina, ningú se’n fa a la idea que els pagesos hi són i que en tenen la barretina ben plena

El sector de la pagesia és molt heterogeni i respon en part a com es desenvolupa l’agricultura i la ramaderia a cada zona. Però tots tenen en comú que viure de la terra o del bestiar està molt influenciat per la climatologia i que en els tres darrers anys el temps no ajuda a tenir un cicle de producció estable i segur. Cada dia que va passant sense ploure arruïna una mica més a qui planta cereal, conrea horta o té bestiar. També tot el sector de pagès pateix nombroses regulacions per fer la seva activitat que, principalment, per seguretat alimentària han de complir sí o sí, a més d’uns requisits que estableixen els seus compradors -sobretot l’anomenada indústria agroalimentària- que semblen més una extorsió que una transacció entre agents econòmics. Perquè costa d’entendre que qui fa un producte no marqui el preu de venda a partir dels seus costos, i més quan aquest preu per al consumidor final va pujant com tot. Paradoxalment, el pagès rep preus com gairebé fa 40 anys -els que en fa que som al mercat comú-, però els que ha de pagar són ben actuals. I per acabar de minar-ho encara una mica més tot, hi ha tota la política de subvencions i ajuts que no acaben de satisfer a ningú: als que els rep perquè no són fàcils de gestionar; i per la resta els veuen com una pastanaga que maquilla una realitat gens fàcil. I a més no tots els sectors de pagesia tenen dret a ajuts, com per exemple la vinya. En fi, que hi ha ben poc coneixement real de què li toca viure als pagesos!

Per tot plegat, no és pas estrany que la pagesia no surti prou en l’agenda política. Si no hi ha una frenada de cop i un tractor altera la rutina, ningú se’n fa a la idea que els pagesos hi són i que en tenen la barretina ben plena. I com que, “es bateja qui té padrins”, s’ha de dir que fa dècades que la capacitat d’influència política i social del sector primari ha estat directament proporcional al seu pes en els formatgets dels sectors econòmics. Però aquest tall cada vegada és més petit en el nostre món. Aquests crits que ara es van sentint necessiten ser amplificats, tenir més agents que els vagin posant al mig del debat allà on es prenen les decisions polítiques i econòmiques. Comencen a haver-hi alguns lideratges que, a més de molta militància i activisme també tenen professionalitat i expertesa per anar fent calar el missatge. Amb batalles dialèctiques cos a cos a molts i diversos fronts, s’ha batallat per que Catalunya s’aprovés una Agenda Rural que dona un paper preeminent a la pagesia com a productora d’aliments i busca aconseguir fer efectiva la igualtat d’oportunitats de qui viu en entorn rurals. Aquesta Agenda Rural ha de forçar a l’administració de la Generalitat, de manera transversal, a posar-se les ulleres de la perspectiva rural abans de legislar, planificar i executar plans, programes i accions. Cal que es creïn noves dinàmiques de treball i ser-hi molt a sobre per no deixar-ne passar ni una. I a més cal ser molt propositius des de tots els agents organitzats, des de la comunitat i la ciutadania que viu en les moltes ruralitats del nostre país per fer propostes polítiques. Les estratègies i els programes han de cuinar-se des de cada lloc amb els ingredients propis perquè si no arriba el menú estàndard preparat des d’un despatx que com fins ara no ha servit per solucionar res.