Hi ha persones a qui enyoraré sempre. Es troba molt a faltar qui ha estat una persona compromesa, amable, constructiva, d’idees clares i bon tarannà. És el cas d’en Carles Capdevila, un periodista i escriptor que traspuava valors, i ho feia amb una saviesa i un enginy extraordinaris.

Quan enyores algú que ha deixat un llegat d’escrits valuosos és un consol poder rellegir-los. En aquestes lectures, sempre, aprens encara una mica més. Això, sovint, passa perquè has viscut una mica més i es poden relacionar reflexions de l’autor i fets que han passat. Els seus articles expressen estats d’ànim. Sovint són temes que no surten als mitjans, però que preocupen i ocupen les persones.

Com valoro i enyoro paraules sàvies i properes com les d’en Carles Capdevila. I, com, segons el meu humil parer, les hauríem de valorar i enyorar tots

Vaig comprar-me el seu darrer llibre ‘La vida que aprenc’ el 2017. El dia de Sant Jordi, pocs mesos abans de la seva mort. I pocs mesos abans que passessin moltes coses. Enyoro el seu seny i la seva rauxa. També la seva contundència, la seva ironia i la saviesa profunda de tots els articles. En els darrers que va escriure es constata que les patacades afinen -encara més- la ploma de l’escriptor que sempre ha parlat de sentiments i emocions.

Darrerament, he agafat altra vegada aquest llibre i n’he marcat fragments que em fan pensar molt. Paraules molt sàvies quan ens diu: “Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem”. Una altra afirmació que em sembla absolutament necessària avui: “L’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.”

Un article sublim és ‘La crueltat s’encomana’. Ben recomanable la seva lectura avui. Els seus escrits expressen, naturalment, una opinió. Però, alhora, hi pots caçar consells al vol. Mai són foteses, sempre tenen un valor. A vegades molt profund i altres més casolà, però sempre amb gran significat.

És el cas d’aquest fragment que vaig llegir fa pocs dies i em va posar la pell de gallina: “El provocador, que sol ser persistent, acaba acaparant l’atenció de tothom, guanya protagonisme i marca l’agenda (...). És un desgast que no ens podem permetre. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix un canvi profund, una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu”.

Com valoro i enyoro paraules sàvies i properes com les d’en Carles Capdevila. I, com, segons el meu humil parer, les hauríem de valorar i enyorar tots.