Cada vegada hi ha més famílies que intenten donar una educació amb perspectiva de gènere als seus fills i filles, i deixar créixer de forma més lliure els infants. Ho intentem, vaja. Però constantment et trobes fent comentaris que -si els penses fredament- poden condicionar les conductes i eleccions dels nostres “petits monstres”. També, de sobte, t’adones que t’estàs autoanalitzant constantment, pensant “no hauria d’haver dit això?” o “com puc tractar aquest tema?”.

Cal fer pedagogia entre la gent del nostre voltant, fent feina de formigueta

No soc cap experta feminista, però a mesura que m’he anat fent gran soc més conscient de les limitacions o rols de gènere que ens han imposat tota la vida, a les dones i als homes. Moltes vegades, sense cap mala fe, però ho han fet. A l’escola, a casa, a la feina, en el grup d’amistats... a tot arreu!
Fa uns dies, vaig assistir a la xerrada ‘L’educació, una tasca compartida: la Coeducació al poble’, a Sant Joan de les Abadesses, i crec que no vaig ser l’única que hi vaig anar amb una idea equivocada. Jo vaig interpretar “coeducació” com el conjunt d’accions que pot fer l’entorn d’una criatura per educar-la entre tots. Però no, no anava d’això, sinó de donar recursos i estratègies per una educació lliure d’estereotips de gènere i igualitària. Hi havia força gent (per ser un dilluns a les 17 h), una cinquantena.  A part de les persones interessades en el tema, entre les que m’incloc, crec que cal fer pedagogia entre la gent del nostre voltant, fent feina de formigueta. Una actitud combatent i agressiva no ens posarà la gent (i menys els homes) del nostre costat, per tant, els hem d’explicar (no alliçonar) des del respecte el perquè és important la perspectiva de gènere i fer-los adonar, amb petits exemples del dia a dia, que hi ha situacions que són com són perquè ens les han imposat així, no per naturalesa.

Cal que la societat ho tingui present, però a casa, en la criança dels meus fills, també ho intento tenir en compte. Quan el meu fill de dos anys i mig em demana “mama, per què et pintes la cara?” o “per què tens tetes?” la meva cara es converteix en un cromo i el meu cervell comença a treure fum intentant buscar les paraules més correctes per explicar-li. “No només es pinten les noies, per tant, ell si algun dia vol (quan sigui gran) també ho podrà fer”, penso. També se m’acut que “tinc pits perquè soc una dona, tot i que si algun dia vol pits també se’n pot posar”. Aquí gairebé ja m’ha explotat el cap...

Podem dir que hem evolucionat pel sol fet d’intentar prendre consciència de les nostres paraules, sobretot amb els més petits de casa. Al cap i a la fi, volem criar nens amables, segurs i lliures per perseguir els seus somnis i ser feliços, no? Està bé intentar millorar, però també és important no morir en l’intent.