Com esteu? Què fas?, et demanen tot sovint, i jo responc: vaig fent. No em surt del cor dir que estic bé perquè no ho estic. Veure un genocidi televisat fa mal, molt mal. Veure com les guerres deshumanitzen les persones fa mal, molt mal.

En un dels pobles que treballo una mare, que ja fa temps que viu a Catalunya, procedent de Rússia, ens va ajudar a fer les entrevistes per escolaritzar els fills de les mares ucraïneses. No hi havia cap conflicte entre elles, tampoc hi havia cap conflicte entre els seus fills. Però un dia, en un bar, una mare no va deixar que el seu fill jugués amb l’altre nen. Les mirades dels dos infants es van perdre i van quedar buides, no hi cabia ni la tristesa, perquè la seva buidor es va omplir d’incertesa i el local de prejudicis, d’estereotips, de discriminacions, de pors, de desconfiances, d’estigmes, de recels. Els dos infants, sense moure’s, van acabar de berenar asseguts cadascú a la seva taula, en silenci.

Els silencis de les bombes que no puc sentir i que cauen a Gaza m’ensordeixen i m’escorxen l’ànima

Els silencis de les bombes que no puc sentir i que cauen a Gaza m’ensordeixen i m’escorxen l’ànima. Més d’un sionista diu que totes les criatures de Gaza s’han de matar, nadons i tot. La deshumanització per part dels sionistes d’Israel connecta amb la matança d’innocents del temps del rei Herodes. Herodes no volia que cap infant el pogués destronar. I la cobdícia d’Israel vol el territori de Gaza sense cap infant que pugui ser testimoni de la memòria d’una terra i d’una gent. Els ulls dels nens de Gaza, què demanen? Jugar.

Aquests dies hem commemorat el dia de la dona, el 8 de març. Pobles i ciutats s’han omplert d’actes. Les dones que pateixen les guerres també han estat homenatjades. Quan em demanen com estic sempre contesto que vaig fent, perquè jo no sé què faria enmig d’una guerra. Els meus ulls s’encegarien i exploraria vomitant tota la crueltat que no es pot pair. A les palpentes buscaria un refugi, viva o morta. Jo dic sempre que vaig fent perquè sé que no estic sola. M’omplo de les veus de tots els que demanem ser lliures. Sí, lliures. Lliures també d’una corrupció que té mig món engabiat, que malda per sobreviure, perquè els arrabassen les riqueses, i un munt de jovent, buscant la terra pretesament promesa, s’ofega al mar. Dic que vaig fent, perquè el germà d’un bon amic meu s’ha mort a les costes de Tunísia. Dic que vaig fent perquè sé que no estic sola, a les costes de Tunísia hi ha una mort d’un adolescent que m’ajuda a viure.