Vivim uns moments en què el tema educatiu està sobre la taula. El govern s’ha gastat un munt de diners amb una comissió d’experts que sembla que tenen la solució màgica com sempre des de la taula d’un despatx. Provaran fórmules que vendran com la solució definitiva i qui dia passa any empeny. Me n’alegraria que finalment trobessin aquesta solució màgica.

En l’educació dels nostres infants i joves hi ha molts factors que hi intervenen i penso que només es posen sobre la taula aquells que no molestin a un bon col·lectiu de persones. En el debat no veig pas veus que parlin del paper de les famílies i tampoc dels mitjans de comunicació ni de la població nouvinguda sense coneixement de llengua ni costums del lloc on arriben, ni de la incompetència dels polítics que tot ho resolen amb una comissió d’estudi per treure’s les puces del damunt...

A molts nens, des del bressol, els educa un telèfon mòbil o una pantalla d’una tauleta o de la televisió perquè mentrestant no molesten. Els valors que transmeten aquests mitjans, el vocabulari que utilitzen, sovint deixen molt a desitjar, però d’això ningú en parla. Llavors ens estranyem que, a cap edat, els nostres joves consumeixen pornografia a tort i a dret o violència de qualsevol mena. Qui hauria de vetllar perquè això no passés? Jo ho tinc molt clar: les famílies.

La cursa i la competició més dura és la vida i també aquí ens cal entrenament

Els nens i nens o nois i noies tenen una família i aquesta és la principal responsable de l’educació dels seus fills, i això ningú ho diu. Moltes d’aquestes famílies han anat dimitint del seu paper en nom de la modernitat i n’han passat la responsabilitat a tothom menys a elles mateixes. Un infant s’educa des del moment que arriba al món, des del bressol. En els anys més tendres de la seva infantesa és quan una persona aprèn la majoria dels coneixements que s’adquireixen al llarg de la vida. Si es descuida aquesta etapa així com tota la infantesa, li passarà com aquell arbre que de petit creixia tort i ningú ho va veure. Quan la fusta està endurida, res el podrà redreçar.

Educar hauria de ser feina majoritària de les famílies i ensenyar hauria de ser majoritàriament de l’escola. Massa sovint hem sentit que l’escola ha d’educar en consum de substàncies, sexualitat, pacifisme... i la família? Realment els pares es plantegen quins valors volen per als seus fills? Caldria que els pares pensessin bé on van aprendre els valors del dia a dia: respecte a les persones, estima, responsabilitat, esforç, tolerància i tants altres que són necessaris per avançar pel camí de la vida. Segur que algun mestre/a el va marcar, però el van tenir en un període relativament curt. La família és la que hi és permanent per a bé o per a mal.

Sembla que avui els nens són intocables, no se’ls pot dir que no perquè després tindran un trauma, però el dia que la vida els digui no, qui els salvarà? Avui que està tan de moda l’esport i tot ho hem d’entrenar per aconseguir un nou repte, ens oblidem que la cursa i la competició més dura és la vida i també aquí ens cal entrenament. Qualsevol que vulgui ser un bon esportista sap que li cal entrenament, hàbits, disciplina, que hi haurà vegades que les coses li sortiran bé i altres seurà a la banqueta. Si això ho veiem tan clar en l’esport per què no ho veiem en el dia a dia a casa, al carrer, a l’escola... Es parla molt de la societat de drets. Totalment d’acord amb els drets, però oblidem o volem oblidar que cada dret va associat a un deure. I poques famílies ensenyen aquest concepte.

Qui no s’ha trobat en un lloc públic els típics nens que criden, s’enfilen, remenen i molesten a la resta de gent i els pares no els diuen absolutament res, com a molt els tenen quiets davant d’una pantalla no pas parlant o estant per ells. Aquests pares tenen el dret a educar els seus fills com vulguin, però la resta dels mortals tenim també el dret que respectin el nostre lloc de compra, de lleure o de descans... Per tant, el dret d’aquestes famílies topa amb el dret de la resta de mortals.

Quan uns pares han estat capaços de posar límits als seus fills, d’ensenyar-los el que està bé i el que està malament, d’ensenyar-los que les coses cal aconseguir-les amb esforç, els seus fills aprenen, es comporten i la diferència d’aquests nois i noies és considerable.

M’agradaria molt que algun dia el debat sobre l’educació fos més ampli i seriós. Durant anys s’ha anat deslegitimant la feina i l’autoritat docent i de l’escola. L’administració ha de posar tots els recursos necessaris a les escoles, preparar els docents perquè facin bé la seva feina, retornar a l’escola l’autoritat que li correspon... però també cal insistir que les famílies tenen un paper fonamental en l’educació de les futures generacions.