Hi ha tota una colla de viles i ciutats del temps de la picor endreçades al voltant d’un castell-sala, una casa forta, una església, un monestir... i n’hi havia moltes que eren emmurallades o protegides. En enderrocar-s’hi els murs de defensa per força van quedar espais folgats i badats amb franges amples circulars o perimetrals, i amb rambles i avingudes platxerioses on parar mercats. O bé, ensems, amb vies atapeïdes de cotxes que encara ara ronden per les costures dels barris vells.

Endemés i també des de l’any de la picor, han existit carreteres que porten d’un poble a l’altre, i que topen amb aquesta girola configurada pels buidatges dels fossats o valls. Aquests anells circulatoris de ciutats mitjanes s’han intentat de resoldre perquè fossin fluids i tranquils, tant per a autos com per a vianants, però també -i ben important- perquè no aturessin gens ni mica la seva circulació lenta.

Sabem que en la girola cada semàfor o pampallugues és un escull que ocupa temps, que tendeix a separar vianants de vehicles, i que crea una sensació de carretera dins la població. La conducció hauria de ser lleugera i no pas una obstrucció cançonera de parar i engegar, ja que es tracta d’un sistema de circumval·lació on emboquen molts carrers i on no es pot córrer, però tampoc s’hi pot parar gaire sovint.

El resultat donarà un tràfec temperat amb un punt de bellugueig continu i civilitzat

Si el fet no va cap aquí, aquest vial es carrega de vehicles en una bona llargada del seu giratori i alhora dels carrers adjacents, i queden, a causa dels semàfors feixucs, tramades llargues paralitzades. Així és que aquesta infraestructura finita i circular d’un sol sentit, s’ha de poder moure sempre. Les carreteres o carrers foravilers que hi arriben són, en canvi, infinits de llargada, ja que no són tancats ni circulars i no poden embussar-se per ells mateixos. El comandant, doncs, ha de ser la girola interior i els vehicles forans, sense excepció, s’hauran d’esperar per entrar-hi de manera irregular i intermitent.

Les ciutats amb vials lents interns és la solució més enraonada que hem trobat perquè hi convisquin plegada gent i vehicles de condició diversa. El rovell de l’ou és el nucli històric, i l’anella que el circumda haurà d’esborrar els semàfors. Però si la petita mala memòria no em falla, crec recordar una vila capital de comarca, no molt llunyana, on dels cinc semàfors existents en el giratori intern n’hi ha dos de molt carregosos i tronats.

Judicaria entre mi que són una romanalla, un contratemps enutjós de quan Déu va perdre les espardenyes, un descuit del programador traçut de giroles. Aniria prou bé aconseguir que la velocitat en el giratori insinuat no vagi mai a més de 30 per hora, que manin els passos a peu i els passos alçats o esquenes d’ase, i sobretot sobretot, que no s’aturin els vehicles amb semàfors que fan més nosa que servei. El resultat donarà un tràfec temperat amb un punt de bellugueig continu i civilitzat.

I això fins i tot en les èpoques de maltempsades quan tot acaba blegat i parat. Que, deixeu-m’ho dir, això dels renous climàtics deu ser pels alts i baixos que van de bracet de l’escalfament global, i que per fer-ho més païdor i enredar-nos, ara en diuen canvi climàtic. Disbauxes del nostre mal cap depredador que no paren, i on posem poc coratge i imaginació per canviar-ho. Que no afectin gaire, doncs, a l’aturada de la nostra gran girola de poble, com tampoc aquells “pampallugues de creuer” tan passats de moda que no miren gens prim.