La projecció ha començat, acomodeu-vos a la butaca i prepareu les crispetes. La sala s’enfosqueix, arrenca la música de fons i apareixen els títols. La pel·lícula va de tres protagonistes, dues cares molt conegudes i una tercera que intentarà fer-se un lloc al metratge. La resta són els secundaris, que sempre reforcen el relat i que en alguns casos podrien tenir ben bé el paper d’extres.

Les dues estrelles són, indubtablement, Carles Puigdemont i Salvador Illa, que renoven papers en aquesta seqüela trepidant. Un més que l’altre, tot s’ha de dir. Puigdemont surt amb avantatge, el guionista li ha donat un plus de notorietat posant-li el punt de pujada que necessita tota obra mestra. Des de la Catalunya Nord, lluny de l’escena principal de l’argument, capta l’atenció de tots els espectadors. No tot passa a la capital catalana, la narrativa s’ha descentralitzat. Mentre no es produeixi el desenllaç, Carles Puigdemont ens provocarà moviments d’espai, recordant així l’anterior entrega. L’entrada en escena és trepidant, envoltat de centenars de persones aclamant ‘president, president’. La seva primera intervenció és de traca i mocador, posa els pèls de punta. Això promet. No podem obviar els coprotagonistes, alguns dels quals tornen a la primera línia com Josep Rull, traslladant l’espectador a les cintes anteriors, fent un remember; el 155, el judici del Procés, la presó, els indults. Es toca la fibra... El director també ha volgut cares noves, aquí emergeix Anna Navarro. Olotina, catalana que ha viscut els darrers trenta anys als Estats Units fent una carrera brillant, apareix com la coprotagonista que tots els protagonistes voldrien. I no és per menys, al llarg dels últims anys ha rebut un munt d’elogis, inclòs el de la dona més influent del món en el sector de la tecnologia.

En aquest tipus de gènere a vegades és millor deixar fer i anar-ho paint

En aquesta lluita per la glòria apareix Salvador Illa, l’home que sempre ho intenta, però mai se n’acaba de sortir. El que guanya però no venç. El que diu una cosa i el guió li diu que en faci una altra. Aquell que no li queda més remei que construir-se el protagonisme a l’ombra per sembrar empatia entre el públic. De posat seriós, Illa manté una actitud ferma i està decidit a fer el que calgui. Qui sap, potser en l’últim moment (i no voldria fer un espòiler, Déu me’n guardi) acaba donant un cop de timó per canviar l’argument quan sembli que tot està dat i beneït. Recordeu la còpia barata d’aquella pel·lícula anomenada ‘L’alcaldia de Barcelona’?. Aquesta.

Illa no va sol en aquesta croada. El tràiler avançat d’aquests últims dies ha posat en escena a Alícia Romero, un clàssic. És el personatge que acostuma a aparèixer. Li podrien donar un altre paper, no? Deu ser per posar-hi emoció. Hi ha dubtes de si funcionarà, o això diu la crítica que ja s’ho ensuma.

I el tercer en discòrdia és Pere Aragonès. De trajectòria confusa, ens el presenten com un boxejador que venta cops de puny a l’aire. Busca el cos a cos amb Puigdemont i Illa, però res, ni cas. Insisteix una altra vegada, de nou queda allà, sol. El seu paper en aquesta entrega no acaba d’estar clar. I no es pot negar que ho intenta. En aquests primers minuts se l’ha vist més que no pas les dues primeres entregues juntes. Una conselleria per al català, una pregunta pel referèndum, una retòrica al Senat. No sé pas com anirà tot plegat. Faig un apunt, per enlloc apareix Oriol Junqueras. Com és que el director l’ha defenestrat d’un dia per l’altre? Es veia a venir o pretén que s’intueixi una lluita interna? En fi, serà qüestió d’esperar i veure els esdeveniments. En aquest tipus de gènere a vegades és millor deixar fer i anar-ho paint.