Nit i dia la via mana i retalla el passeig. Les rutines dels ferrocarrils de l’Estat manen sempre per damunt de tot. La fumuda seguretat protocol·lària sempre al davant de qualsevol assumpte amb un xic de sentit comú. Tothora, nit i dia.

Ningú ho rumiava a l’inrevés. Perquè de debò qui calia que manés era el passeig i no pas la via del tren. Pel fet que, al cap de dalt el pas del passeig s’arronsa i els vianants s’agrumollen per travessar a l’altra banda, que, cal dir-ho clar, també és un tros de passeig. Tot plegat una entabanada de mala ganya. I tot això enmig del poble.

Només hi ha tanques bellugadisses per frenar l’espai dels cotxes, però no pas pel tros de la gent; malament. Pel tros de la gent a peu hi ha dues baranes llargues ben estacades que tallen ben bé el passeig. Una cosa que ve de tota la vida; més malament.

Contradient totes les suposicions de la inèrcia enutjosa i la realitat fossilitzada, la joventut comarcal i l’assignatura crítica van tombar el producte fent bé la seva feina

La intel·ligència artificial, la neurociència social i la cibernètica contemporània no han arribat encara a poder posar quatre barreres sincronitzades de cap a cap, que s’abaixin just quan el tren entra pel túnel o quan només li falten cent metres per arribar al passeig.

Pocs segons i quatre barres baixant i pujant de cop, quina meravella tan normal que podria ser. Una pràctica àgil i diligent que tothom donaria per sabuda i on ningú es mouria de lloc. El pas del tren seria una esgarrapada i en un girant d’ulls seria vist i no vist.

Dues barreres mòbils per l’espai de la carretera, que ja hi són, i dues més per a l’amplada del passeig de la gent, que ara per ara no hi són, perquè hi ha aquella tanca de barrots de ferro. Un barratge, que com hem dit, obliga tothom a engolir-se cap a la canonada de la vorera ridícula. Ara com ara, fan riure tants encarcaraments i esculls.

Però sort n’hi va haver de l’assignatura de “classe crítica” i dels estudiants de l’Institut d’aquella comarca, que ja havien albirat el problema a bastament. També ho havien entès els del Consistori local infantil que, amb bon esperit guerriller, ho van mostrar a cabassats a les instàncies de Transport i Comunicacions de l’Ajuntament i del Consell Comarcal.

I vergonya perdre la gent gran, sempre tan pagada d’ella mateixa, es va adonar que anava desconvenient respecte del jovent i que l’estava vessant. Clar, la nostra pobra gent major no ha tingut mai l’assignatura de classe crítica, i no ha pogut barrinar solucions sobre els problemes col·lectius. Quina llàstima tan grossa. Malament, rai haver crescut dins una societat tan eixarreïda i caparruda.

Perquè fins que no va arribar aquell moment esplendent del jovent no se sabia què s’hi podia fer, i es feia córrer el zum-zum que no hi hauria mai cap solució de la ratlla mental endarrere, i tants i tants problemes de la ratlla mental endavant.

Però, alça noi, contradient totes les suposicions de la inèrcia enutjosa i la realitat fossilitzada, la joventut comarcal i l’assignatura crítica van tombar el producte fent bé la seva feina. Amb tot i això, aquesta matèria escolar encara deu ser considerada una Maria pel Departament d’Ensenyament. De les que no serveixen per a res.