Ara que ve Sant Jordi, festa de la cultura catalana per excel·lència, és un bon moment per fer-nos els millors propòsits per capgirar la tendència regressiva que pateix la llengua catalana. Ja està plenament contrastat i publicat que cada dia es fa servir menys el català en tots els àmbits de la vida pública i comunitària. Ara només falta prendre’n consciència per reaccionar i posar en pràctica totes les estratègies per ser militants actius de la llengua catalana.

Per veure que l’ús social del català fa uns quants anys que va en caiguda massa lliure no cal pas anar a comprovar-ho a Barcelona. Al nostre voltant, aquí a la comarca i al bressol de Catalunya també passa. Quan pares l’orella, i analitzes el que sents al carrer, t’adones que hi ha colles de joves i adolescents que fan servir el castellà entre ells si un ho fa; que parlen amb accent barceloní o en catanyol fills de famílies catalanoparlants d’aquell català tancat de la muntanya; que aquell esforç que als anys 80-90 s havien fet fills i filles de famílies castellanoparlants per viure sempre en català, ara passa molt poc. I que massa sovint, segurament perquè no traduïm com ho faríem amb altres llengües no pròpies i apreses, no tenim cap problema en veure cinema o televisió en castellà, llegir en castellà, estar en converses en castellà i canviar quan se’ns dirigeixen en castellà, tot i que el parlem força malament amb paraules i construccions poc castellanes.

No sigui dit que no hi deixem el fetge per revertir la situació

És fàcil abandonar el català si no fem un exercici de militància. I ara toca fer-lo, no només com a defensa sinó també per respecte a l’interlocutor. Una vegada, fa vora vint-i-cinc anys, un professor d’institut m’explicava que no anava al cinema si no era per veure una pel·lícula en català, no mirava altra televisió que les catalanes, no llegia res que no fos escrit en català, havia deixat de viure i anar a Barcelona... En resum, que amb aquesta premissa s’estava i es perdia moltes coses, però l’activisme li exigia ser intransigent.

Estem en una tessitura que hem de ser autoexigents en la militància i posar-hi molta consciència. Això vol dir, mantenir el català sempre d’entrada, parlar-lo a poc a poc si cal, esforçar-nos a polir-lo de lèxic i construccions no pròpies, tornar a les expressions que havíem sentit a casa, que es perden tant! El corrector Jordi Badia n’ha recollit una colla que ens seran ben familiars perquè són del català central i d’un entorn rural com el nostre en el llibre ‘Salvem els mots’. La senzillesa en ajuda a no haver de fer servir paraules i estructures que solen ser calcs d’altres llengües que ens quedem per la facilitat o perquè semblen més modernes.

Si a més d’aquesta autoexigència, volem ser més actius i posar-nos a disposició dels que no fan servir el català, però que tenen ganes de fer-ho perquè veuen la seva utilitat, podem participar com a voluntaris en diversos programes que funcionen o que estan arrencant a la comarca. El Consorci de Normalització Lingüística té el programa de parelles lingüístiques per aprenents de català que permet xerrar, però també crear lligams d’intercanvi entre 2 persones fent un cafè, passejant, etc. Des d’Òmnium s’està engegant el programa Vincles de converses grupals on es creen espais segurs per llançar-se a parlar en català sense estar vinculat a fer cap curs en concret.

També des de les institucions i administracions comarcals i municipals es van començant a pensar accions i polítiques amb una perspectiva de llengua, que poden anar des d’informar de la normativa i dels drets dels ciutadans, a vetllar per no caure en les modes dels anglicismes per organitzar esdeveniments, passant per programar xerrades o presentacions de referents en l’àmbit de la llengua i, sobretot, crear xarxa amb totes les entitats i col·lectius que estan disposades a fer accions per la llengua catalana.

En definitiva, militar activament per fer servir el català per part de tothom i en tot moment. Perquè tot i que van mal dades, que no sigui dit que no hi deixem el fetge per revertir la situació. Perquè si no ho fem nosaltres directament implicats, qui ho farà?