Les persones del barri de Sant Pere o de dalt del Monestir baixen a la vila a comprar, treballar, passejar, veure els amics i la família, fer gestions i encàrrecs... I pel cap baix la meitat d’aquesta corrua de gent, després d’agafar algun dels ascensors de vermell cridaner, passen a peu per l’embut.

L’embut és l’anomenada que té l’ocupació d’una part de la plaça que, pam a pam, es va tornant privada. Semblaria que cada vegada costa més de passar per l’embut perquè és com si l’anessin estrenyent. És ben bé una dissort veure una inconsciència d’aquest nivell. Res de bo.

Només cal fixar-se com s’ha anat afuant el pas de la plaça, i ara ja només s’hi travessa per un filet de camí

Es veu que alguna taula d’algun bar ha estat ficada massa a l’extrem de la plaça, i potser faríem bé d’enretirar-la cap a un cantó, o potser és que n’hi sobra alguna. Fa l’efecte que a poc a poc s’anirà omplint tot l’espai, i que ens acabarem de menjar el dret del ciutadà a poder transitar com cal per un espai de designació pública. El més torbador és que aquest succés es reflecteix -tros amunt tros avall- a molts rodals del país, i ningú en fa cabal. Ostres, entre poc i massa! Bon país ocupat que tenim.

Només cal fixar-se com s’ha anat afuant el pas de la plaça, i ara ja només s’hi travessa per un filet de camí. Diria que fins i tot arribarà a quedar tan encongit que haurem d’anar en processó un darrere l’altre, o demanar permís.

Els contenidors antics de la vila fa estona que han estat canviats de lloc i modernitzats de disseny. Ara com ara, hi llueixen uns cartells enganxats on es mostra la comesa per la qual serveixen, amb explicació d’on cal dipositar residus i objectes en desús. Però la sorpresa és que no hi trobem entre les explicacions la paraula “plàstic”. Ostres, ara pla! Bon país invers que tenim.

Potser és que és un mot massa estrafolari, forà o no permès, per bé que és la matèria que agafa més volum i que n’hi ha més de tots els anderris i escombraries que produïm. Com pot ser que hi hagi aquest descuit i que el fet continuï com qui sent ploure? Deu ser una badada de l’escrivent de rètols de contenidors, o de raons comercials tan amagades que són com un misteri; o que a no sé pas quina llumenera li va semblar que això no treia cap a res, i que pots comptar ja hi ha un nom que posa envasos. Un altre pitafi, doncs.

En aquest món de desconcerts hi deu haver avinenteses més primmirades, com, per exemple, la tria d’ampolles de vidre segons el color, que nosaltres no sabem ni d’on baixa. O la separació tan precisa que fan alguns països abans de dipositar les sobres en un contenidor o un altre. Si hem de ser sincers, fa mal al cor la clarividència justeta de la nostra congregació en les qüestions a suara assenyalades.

O qui sap, potser jo vaig desencertat o remeno allà on no en raja, però he de dir que aquests escarrassos m’han envaït la nineta dels ulls desvetllant-me l’esperit bataller. Prego a l’Univers que me’l mantingui.