El circ polític català està a punt de començar de nou a mostrar-se en tota la seva esplendor, com si fos una obra teatral on els actors canvien les seves disfresses, però el guió sempre sembla ser el mateix. Sí, prepareu-vos per presenciar una altra funció de l’exitosa obra interminable “Eleccions a Catalunya”, una producció que darrerament s’ha convertit en un clàssic de la nostra societat, industrial, embogida, digital, plena de ‘fakes’ i merdes diverses i variades com un pa sucat amb oli de mentida.

Com sempre, els partits polítics habituals ens preparen un espectacle ple de promeses buides, discursos grandiloqüents i dramatitzacions dignes d’un Òscar (no sé ben bé si en la categoria de comèdia o de drama lacrimogen). La seva intenció tornarà a ser fer-nos creure que aquesta vegada serà diferent (i ja van...), que el canvi és imminent i que els problemes del passat seran resolts com per art d’encanteri. Però, sincerament, qui s’ho creu ja? Jo no.

Mentrestant, els mateixos rostres de sempre es passegen impunes pel centre de l’escenari, recitant els seus parlaments altius, arcaics i repetitius, en una mena de bucle infinit, allargassat i estèril tot esperant que perdem la memòria i ens els creguem, de nou. No importa si són d’esquerres, de dretes o del centre (si és que aquesta distinció encara és aplicable), tots ells tenen la mateixa actitud en comú, la seva habilitat per enganyar-nos amb la seva retòrica barata i les seves promeses que mai no es compliran.

Ah, però espereu una mica, sembla que hi ha una nova cara entre els protagonistes d’aquest drama polític, la ripollesa Sílvia Orriols del Partit Aliança Catalana. Segons el seu discurs, ella és la nostra salvació, la de Catarunya (tal com ho pronunciava Artur Mas, amb poc èxit i mala dicció). Amb la seva proposta innovadora d’immigració controlada i el seu aire fresc (si més no directe i a voltes implacablement verídic) que aporta en aquesta política estancada com la Ricarda amb aquell tuf vomitiu de la descomposició post mortem dels santcristos grossos podrits caiguts en desgràcia, ella ens promet un futur brillant. O almenys això és el que ens vol vendre. Però em fa por que no té en compte les inèrcies infinites de la pesant maquinària política catalana (i estatal). O potser sí...

No és que no vulgui creure en el canvi, no, ans al contrari, però, sincerament, tenim raons per ser escèptics. Hem sentit aquesta melodia abans, i sempre acaba igual, amb decepció i desil·lusió extremes, com una mena de coitus interruptus altament frustrant que ja ens varen fer tastar en la breu independència de vuit segons que va acabar amb un èxode de covards (a manera de migrants no regulats autoanomenats exiliats) que ara sembla que volen tornar a casa com si res no hagués passat, com si ja no recordéssim la covardia disfressada de retòrica patètica, com si tots plegats fóssim idiotes patològics (en som?).

Així que, estimats espectadors, assegureu-vos de tenir les crispetes a mà (o algun licor d’alta graduació alcohòlica que ajudi a suportar tanta mediocritat i mentida) i prepareu-vos per a un altre acte d’aquest cicle interminable de les eleccions catalanes. Potser algun dia veurem un final diferent, però, fins llavors, ens haurem de conformar amb els mateixos trucs barats d’afaitapagesos engalipadors de carrer i els mateixos discursos buits de sempre.

Rock me mama.