2 de maig de 2024. El Wisla de Cracòvia de l’entrenador ripollès Albert Rudé Rull alça la Copa de Polònia amb un equip que milita a segona divisió. Una fita històrica després d’anys de sequera per un club europeu també històric i que per sempre portarà el nom de l’Albert gravat a la seva línia de vida. Una victòria que es produeix desplegant un bon joc, fent gaudir i patir a parts iguals, en un guió d’aquests que es donen en les grans ocasions. Enhorabona!

Rudé va estar a punt d’aconseguir un ascens a 2a divisió dirigint la banqueta d’un Castelló militant a 1a RFEF la temporada passada i un temps enrere també va acariciar el títol de Lliga a Costa Rica al capdavant de la Liga Deportiva Alejuelense (LDA) després d’haver aconseguit quedar al capdamunt de la taula regular de primera divisió del país centreamericà. Però acariciar no és guanyar. I allà se’l recorda per la derrota i no per la cosa assolida. Encara ara.

El futbol és així de clar i així d’injust, gairebé diria que cruel. No importa el que hagis aconseguit pel club més enllà del fet esportiu, el treball que hagis fet amb l’equip, el creixement professional que hagis impulsat en determinats jugadors i en l’equip tècnic, la maduresa que hagis imprès en la tàctica i en el joc desplegat i les nombroses hores extra que hi hagis dedicat, sense comptar les nits sense dormir, tant sigui per l’excitació com per l’abatiment. Al final tot depèn de si la pilota entra o no i de si sumes els tres punts... o almenys un. Guanyar o sumar.

És evident que no només no es va tancar bé, sinó que cada vegada supura més

12 de maig de 2024. El PSC s’imposa a les eleccions al Parlament, situant-se al primer lloc de la taula, i l’independentisme baixa fins a la zona de descens. Victòria i derrota. Veurem qui acaba baixant i qui acaba pujant perquè pot ser que qui estigui a punt de perdre la categoria, per un gir de guió, dinem-n’hi un pacte estratègic, acabi enfilant-se fins a ocupar una cadira al govern. En política, les coses no són tan clares com el futbol. Però sí que poden arribar a ser tant o més injustes.

Per mi la injustícia rau en el fet de no escoltar la voluntat de l’electorat. En aquestes eleccions, sembla que s’ha parlat ben clar, però hi ha qui s’entesta al ‘Guanyar o sumar’ del futbol i no vol admetre les petites o grans derrotes. Veurem si les principals forces seran capaces de formar govern o si ens condemnaran a una pròrroga insípida i sense cap mena d’al·licient, que faci que encara es mobilitzi menys gent de la que s’ha mobilitzat en aquesta última contesa. Un trist 55% de l’electorat.

I jo em pregunto? Què us està dient aquest 45% que no heu aconseguit mobilitzar? Confesso que a mi aquesta vegada m’ha costat molt anar a les urnes, tipa d’una manera de fer gris i de la incapacitat que han demostrat les forces polítiques per fer front al dur context econòmic i social que ens està tocant viure, amb preus a l’alça, hipoteques a l’alça, benzina a l’alça, problemes de salut mental a l’alça i sous, capacitat d’estalvi i ànims a la baixa. Jo, a més, treballo en una entitat del tercer sector, amb col·lectius que fa molt de temps que han aparcat a la banqueta, lluny de ser cridats a escalfar. Una situació ben trista. Fa temps, doncs, que ja no em deixo arrossegar pel riu de mediocritat i debats estèrils que en què s’ha ofegat la política moderna. I, com jo, molta gent. I aquí és on ens colen tants gols com vulguin les formacions de discurs clar i directe, de tàctica fàcil, però efectiva, cruel però sense subterfugi.

I és aquí també on hem presenciat un partit que s’ha jugat a part, disputat des de la petita Gàl·lia en què ens hem convertit el Baix Ripollès, una taca negra (més aviat blava) al mapa envoltada d’aquests folls romans que no entenen què ha passat aquí. Aliança Catalana ha marcat un gol d’aquells per l’escaire que el porter encara està buscant. Costa d’assumir, sí, però costa tant d’explicar? Algú s’ha preocupat de preguntar el perquè? De demanar quines són les preocupacions dels veïns i veïnes que han votat aquestes opcions? D’on arrenquen? Algú ha vingut a copsar la ferida que va deixar el postatemptats del 17A? És evident que no només no es va tancar bé, sinó que cada vegada supura més.

Quina és la solució proposada? Un altre cordó sanitari? Mocadorada a tribuna! Les idees es combaten amb idees i amb debat, amb xifres, desmuntant arguments i donant la volta als discursos... Perdent, si cal, no guanyant i no sumant, tirant enrere, reflexionant i construint la millor tàctica. No a còpia d’ignorar i girar el cap a un altre costat. Mirant de cara, analitzant bé el rival i muntant un contraatac efectiu. Volent guanyar, sí, però també sabent perdre. I d’això n’hem d’aprendre molt.

En aquest partit del 12M alguns continuen pensant que han guanyat, però, en realitat, continuen sense entendre les regles del joc i han perdut, hem perdut tots. Quan es començaran a donar la mà tots plegats per fer una remuntada històrica i tornar-nos a despertar l’interès? A mi, de moment, m’interessa més una altra lliga polaca, la polonesa.