Recordo bé que en la meva etapa d’alcalde de Ripoll em van venir a veure una colla de nois magrebins. Em van explicar que els agradava molt el futbol i em demanaren si l’ajuntament els ajudaria a fer un equip. La meva resposta va ser que no, que el que havien de fer era apuntar-se a algun dels tres clubs que en aquella època hi havia a Ripoll: l’Atlètico Monasterio, la Penya Blaugrana i el CF Ripoll. Ben segur que serien ben rebuts, s’integrarien sense problemes a l’equip, i farien amistat amb els nois de la Vila.

El meu esport preferit és el bàsquet. Per això sempre que puc vaig a veure els partits del Ripoll sènior, tant quan juga a casa com a fora. Algunes vegades, però, també procuro veure partits de categories inferiors perquè el meu fill gran n’entrena un. L’equip està format per fills de famílies nascudes a Ripoll i també d’altres nouvingudes. És un autèntic plaer, qualitat basquetbolista a banda, observar la magnífica relació que hi ha entre tots ells, independentment de la seva procedència i l’estatus social de les seves respectives famílies.

Em venen a la memòria aquest parell de fets: l’un fa més de vint anys, l’altre recent, quan penso en els anomenats “centres educatius d’alta complexitat” que són aquells en què la major part dels alumnes provenen de famílies de fora, moltes de les quals no entenen bé el castellà i menys el català i amb pocs recursos econòmics gairebé sempre. I tot seguit penso: com és possible que els poders públics i els qui els assessoren no hagin pres la decisió de transformar amb urgència aquests centres en d’altres més heterogenis, tant des d’un punt de vista de procedència com de recursos econòmics? Que no ho veuen que mantenir-los equival a mantenir, també, en l’àmbit escolar, els guetos on malauradament viuen les seves famílies? No s’adonen que fer desaparèixer guetos urbanístics és dificilíssim, però evitar-los en l’àmbit escolar és possible? I que quan hi ha barreja i interacció real, i, per tant, coneixement de l’altre, especialment entre joves, la integració és molt més fàcil? Per tant, la meva proposta és clara, cal suprimir els centres escolars d’alta complexitat!

L’escola és el millor ascensor social

Fa pocs dies em vaig trobar un parell de persones a qui feia molts i molts anys que no veia i amb qui a l’escola anàvem al mateix curs. En un moment de la conversa els vaig comentar que feia uns mesos havia fet setanta anys i que, per tant, ells, més o mes menys, també devien rondar la mateixa edat. Un em va respondre que estava a punt de fer-ne setanta-dos i l’altre que ja els havia fet. Em pregunto per què avui el que defineix el grup classe és l’any de naixement i no altres paràmetres com el coneixement de la llengua, l’escriptura, la comprensió lectora i fins i tot els coneixements de matemàtiques? Quin problema hi ha que alguns nois i noies nouvinguts necessitin dedicar un any més a aprendre bé l’idioma tant des d’un punt de vista oral, com llegit i escrit i simultàniament els coneixements bàsics, abans d’incorporar-se al grup que teòricament els correspon per edat?
Finalment. L’educació inclusiva és un dels fonaments de l’actual sistema educatiu. Hi estic d’acord. Però per aconseguir una escola inclusiva és imprescindible que els nens i nenes amb necessitats educatives especials i malalties mentals greus disposin de suficient personal especialista per poder-los atendre. En no ser així, el concepte d’inclusivitat és simplement retòric, i el que es produeix és un greu perjudici en el treball del dia a dia de la resta de companys del grup, ja que no poden rebre l’atenció que també es mereixen per part del mestre. I conseqüentment es veu afectat el seu dret a progressar adequadament en la seva formació i el seu aprenentatge. I això és inacceptable.

Un parell de comentaris per acabar. El primer és que cal rehabilitar amb urgència l’esperit que hi ha darrere la frase “el mestre sempre té raó”. Dit en altres paraules, retornar el principi d’autoritat als ensenyants. El segon és que els nens i les nenes, els nois i les noies han de saber i entendre que qualsevol aprenentatge no sempre és fàcil i requereix esforç, dedicació i perseverança.

Acabo aquest setè article d’opinió tal com vaig començar el primer. Una societat democràtica ha de fer de la igualtat d’oportunitats dels ciutadans, sigui quina sigui la seva condició social i la seva procedència, un objectiu prioritari. No només de paraules sinó de fets. I el millor camí per aconseguir-ho és l’escola. L’escola és el millor ascensor social.

Amb aquest article tanco la sèrie que he escrit al voltant de l’Escola i ho faig tres mesos després que el grup d’experts creat pel Govern de Catalunya presentés l’informe sobre les propostes de millora del Sistema Educatiu. Conec dos dels membres del grup d’experts que l’ha elaborat, i que actualment exerceixen de docents, i sé de la seva vàlua personal. Per tant, tinc l’esperança que les seves aportacions fruit de la seva expertesa en aquest camp s’hagin incorporat a l’informe. Totes les forces polítiques haurien de ser conscients del mal que l’aplicació de l’actual sistema educatiu està fent a les futures generacions. Totes les forces polítiques haurien de tenir com a prioritat evitar-ho.