Tenir fills a la llar d’infants m’ha acostat a persones que, probablement, si no haguéssim coincidit a l’escola, només ens hauríem dit “hola i adeu” pel carrer o al parc. Si a més a més, t’impliques en l’associació de famílies de l’escola (AFA), com és el meu cas, encara fas més vincle amb les persones que en formen part, sobretot si són del teu club i s’embarquen a fer bogeries diverses per així aconseguir coses per als infants de la llar. L’Anna Coma és una d’aquestes persones. Santjoanina de tota la vida, està implicada en el poble i la seva vida cultural, i com no podia ser d’altra manera, també s’ha implicat en la llar d’infants.

L’Anna és cega, no hi veu a causa d’una malaltia congènita, i això ha fet que s’hagi convertit en una mare amb superpoders. El seu fill, en Max, està al curs d’entremig dels meus dos fills, o sigui que encara ens queda temps coincidint a les entrades i sortides de les escoles. El nen porta un cascavell a la sabata perquè així tant la seva mare com el seu pare saben a on és. Jo moltes vegades ni m’adono del soroll del cascavell, que és molt subtil, però per a l’Anna i en Xavi (la seva parella) l’oïda són els seus ulls, igual que les seves mans, on tenen un superpoder del tacte. El sentit de l’humor caracteritza l’Anna. Sempre fa broma, explica les seves aventures amb la maternitat amb un somriure i fa riure als que té al voltant.

Admiro l’Anna per la seva valentia, per com afronta les dificultats que es pot trobar, i també per la xarxa familiar que té

No som conscients de les facilitats que tenim les persones vidents fins que sents l’Anna explicar com ha de fer segons quines coses amb en Max. Banyar-lo, vestir-lo, fer-li el menjar, donar-li el menjar, fer-lo dormir... D’entrada em sembla tot tan difícil! I és que tenir un nen de dos anys voltant per casa, destrossant-ho tot i liant-la cada 5 minuts és molt complicat, però si a més no el pots vigilar amb els ulls ho és encara molt més! Sort del cascavell, quin gran invent!

Admiro l’Anna per la seva valentia, per com afronta les dificultats que es pot trobar, i també per la xarxa familiar que té, que li dona un gran suport (els seus pares, la Carme i en Jordi hi són sempre que ho necessita). Però també per com és d’autònoma, ja que va amb la Lorien, el seu gos pigall, a tot arreu, i s’ha atrevit a fer coses a la vida -com ser mare- que tenint la vista perfectament fan molt de respecte. I ella sent cega ho ha fet. El que us deia, una superheroïna!

La Llar no és només un punt de trobada per als infants, sinó també per als pares, que fem vincle entre nosaltres i teixim noves amistats. La Llar d’Infants El Molí Petit celebra 50 anys aquest 2024, així que estem de celebració! La tasca de la llar és indispensable (no sé com ho faríem si no hi fos), i és per això que hem de lluitar perquè segueixi com a mínim 50 anys més acollint a totes les famílies que necessitin aquest servei, amb la màxima qualitat en l’educació pels nostres fills i filles. Ara, esperem que en anys amb alta natalitat, com aquest, cap infant es quedi sense plaça (cosa no tan fàcil, ja que ara mateix hi ha alguns problemes per poder acollir-los a tots) i que la llar d’infants continuï brillant, plena de nenes i nens, però també d’educadores.

L’Anna i jo n’estarem pendents des de l’AFA, on ens queda com a mínim un any més coincidint-hi, i estarem encantades de conèixer noves heroïnes amb superpoders.