La Pepeta es trobava cada vegada més entaforada a dins del món mundial. Ella, pobrica, que feia la seva en un raconet, veia que cada cop se li anaven amuntegant més empentes transnacionals, i la bona veritat era que no sabia què fer ni cap on calia tirar. Ben segur que ara xocava amb més interrogants i entreveia paisatges diferents, que anava i tornava més cops, que... però el tarannà del món mundial se li feia massa carregós. Fet i fet era molt tràfec i temperi. Ara, tot era a preu fet i ningú s’encantava, no es païa bé i no hi havia estones per a llaminadures. Semblava entenimentat, doncs, mirar de rumiar sobre els valors transcendentals amb uns ulls més assossegats.

La xarxa, la televisió, el telèfon de mà i el de taula, el diari, la ràdio... parlaven més aviat de bertranades, sempre tombant cap a la part fosca, mòrbida i malaltissa de l’home. El món mundial tocava matèria baladrera amb misèries recaragolades i no gaires alegries. I això segur que esguerrava l’eix de l’equilibri. Aquell xarop tan bo com era un pensament de bonhomia sembla que no feia patxoca per ordir notícies, i que només teníem autoritzat l’encarrilament cap a les ximpleries i beneiteries. Que cantelluts havíem acabat essent, i per això devíem anar tan bé! Guillats i dissonants del tot.

Que cantelluts havíem acabat essent, i per això devíem anar tan bé!

I la Pepeta, és clar, n’estava tipa de penjaments i malastres. Semblava que tanta connexió malastruga estabornia l’enteniment. No podia pas ser que el món mundial, que havia de dur-nos a un lloc nou més falaguer, més net i plaent, fos així. Trepitjàvem, doncs, camins on ningú en sabia quasi res i el viure ens anava fent passar. Una qüestió punxeguda, vet-ho aquí.

Ben mirat, potser el bon beuratge seria deixar-se de martingales i no badar tant, i fixar-se més en el que tenim davant del nas. Viure de pet els rituals i protocols de les qüestions positives, de les específiques, dels expedients normals i quotidians, dels assumptes menuts i convinguts. Hauríem d’aixecar-nos cada dia com si res, i construir bocins de realitats teixits a altres bocins de realitats. I apostar per tossuts espais petits que es puguin tocar, flairar, riure, ballar, plorar, veure de prop... i tot plegat encaixat dins del sobreentès món mundial. Aquest món de mons que arrossega a dintre una definició tan anònima, intangible i grandassa.

I mentrestant convindria vestir-nos amb allò que ens agradi més, com si fos una barreja del món imaginat i del físic, i que acabi essent de debò. Perquè deu ser una veritat com una casa de pagès, que això del món mundial és una indefinició general sense consistència si no l’acompanyem de concrecions mastegades i païdes. I barrejades, de tant en tant, això sí, amb algun llampec quimèric brillant.

I ves a saber si bona part d’aquestes mudes no vindran per la manera de mirar-les, i si no acabaran essent la nostra aportació més estimada a la construcció del món. De fet, hi pujaria de peus que trepitjar un món mundial tan tocable i tan a la vora com aquest no li faria gens de nosa a la Pepeta.