Demà s’acaba oficialment el curs per la major part d’alumnat d’infantil, primària i ESO i tocarà deixar anar l’aire que hem anat aguantant aquests últims dies d’activitats i festivals de final de curs de tot i més. Confessem que més d’un i d’una hi hem arribat amb símptomes d’asfíxia i amb els ulls a punt de saltar de les conques. Un cop recollits els informes finals, amb el refilet de l’últim alè, tocarà tornar a omplir els pulmons d’aire per afrontar un estiu llarg, i pel que sembla calorós, però ja a un altre ritme. Tot i que algunes famílies hauran de continuar prement l’accelerador i jugar a malabars per poder conciliar i arribar senceres fins al pròxim curs.

Bromes i esbufecs a banda, toca donar les gràcies a tothom per haver arribat fins aquí. A l’alumnat, que és la base de tot, i al professorat, que és el fonament i el pilar que fa que la base no s’enfonsi. I, tot i que sembla que de vegades faci aigües, al final s’acaba aguantant i estabilitzant, sobretot si des de casa s’ajuda a apuntalar l’estructura.

Gràcies, mestres, professors/es, educadors/es, psicòlegs i psicòlogues, pedagogs i pedagogues... per la vostra valentia, per aquesta feina de manobre i de paleta, elaborant la pasta i posant-la entre maó i maó per anar aixecant una paret, no sempre estable, però que sol acabar dreta i ferma. I gràcies perquè moltes vegades heu hagut de fer màgia per fer-la, aquesta pasta, i per bastir aquesta paret, mancats de recursos humans i econòmics, mancats de directrius i instruccions clares i mancats d’una aposta ferma per l’educació per part del qui hauria de ser-ne el màxim capatàs.

Gràcies per aquesta feina de manobre i de paleta, elaborant la pasta i posant-la entre maó i maó per anar aixecant una paret, no sempre estable, però que sol acabar dreta i ferma

Si la base s’aguanta és sens dubte per vosaltres, per la vostra dedicació i per la vostra resistència davant d’uns embats que venen de tots cantons: d’aquests i aquestes alumnes que es creuen que no els fa falta res del que els hi ensenyeu i que a Internet i a les xarxes ja ho trobaran tot (i si no, ho preguntaran al XatGPT), d’aquests pares i mares que ens sembla que avui en dia en sabem més que tots vosaltres, dels governants que us diuen com ha de ser l’escola inclusiva del segle XXI, però que no us donen recursos per aplicar-la... Sí, sé que no es pot generalitzar i que hi ha de tot a la casa del senyor, però avui en dia posar-se davant d’una classe ja és un acte de valentia.

A casa, aquest any, tenim un final d’etapa (6è) i un final d’un curs difícil i de canvi (3r d’ESO). Ha sigut una muntanya russa, hem rigut, hem plorat, hem patit i ens hem angoixat, però ens n’hem sortit. Cap dels dos és el mateix nen/noi que quan va començar el curs, per bé i per malament. El canvi ha estat espectacular i volem pensar que ha estat una feina conjunta d’escola i família, una feina que ha de continuar perquè pot semblar que estem ben encarrilats, però la via és llarga i sinuosa i cal que tots estiguem a punt per a sotracs i possibles descarrilaments.

No és fàcil ser mestre i professor avui en dia, tampoc és fàcil ser pare i mare... però és que tampoc ho és ser l’alumnat, que està creixent en un entorn complex i amb unes eines molt diferents de les que ens vam trobar nosaltres. Una perspectiva que moltes vegades ens costa de copsar.

Ara toca descansar, uns i altres, i agafar forces per a un nou curs, intentant esmenar errors i reforçar encerts, però sobretot, essent conscients que serà un pas més en el camí que portarà els més joves fins allà on siguin capaços d’arribar. Un recorregut que, per sort, faran envoltats de referents educatius que, malgrat estar deixats de la mà de déu, oferiran les seves, de mans, per acompanyar fills i filles en el complicat trànsit cap al món adult. Bon estiu!