L’any 2003 es va donar, a Catalunya, un pas importantíssim per a l’impuls de la mobilitat sostenible al nostre país amb l’aprovació de la Llei 9/2003 de la mobilitat, la qual va ser una legislació pionera, que va col·locar la persona al centre del transport públic, i va prioritzar la utilització d’aquest.

Va ser la primera llei que va reconèixer la mobilitat com un dret social i també la primera a adaptar-se a les polítiques europees de la mobilitat, impulsant-la cap a un model més sostenible tant des del punt de vista social com ambiental.

Ja és hora que destinem tots els esforços a una millora efectiva i real del transport

Ara després de 20 anys, es continua destacant el valor essencial de la mobilitat per a les persones: per accedir al seu treball, escola, sanitat...i està lliurement vinculada a la lliure circulació i rellevant en la qualitat de vida de les persones, essent precís reflexionar sobre el futur de la mobilitat, en tant que ha de ser un dret per a tota la ciutadania, i és evident que hi calen més recursos econòmics per fer front als reptes i donar resposta a les necessitats que planteja, analitzant acuradament els mecanismes per al seu finançament.

L’adaptació del sistema de transport cap a una mobilitat sostenible ha de tenir suport en quatre pilars fonamentals, els quals es recullen en el projecte de llei que actualment s’està tramitant a les Corts generals, i que són: la mobilitat com a dret social, la mobilitat neta i saludable, un sistema de transport digital i innovador, i invertir millor al servei de la ciutadania.

Darrerament, hem tingut situacions totalment contràries a aquests principis, mala gestió, poca inversió, manca de manteniment... i ja és hora que destinem tots els esforços a una millora efectiva i real del transport. Mentre no ens ho creiem i treballem perquè sigui una realitat, implementant solucions de mobilitat per a totes les persones, visquin on visquin, facilitant una mobilitat inclusiva i universal, no podrem mai parlar d’equilibri territorial.