Aquesta setmana s’ha complert el primer any de mandat dels diferents equips de govern municipals d’arreu de Catalunya. La campanya electoral de l’any 2023 va ser la primera que vaig viure en primera persona, un viatge diferent i desconegut on uns i altres disputàvem projectes i visions diferenciades de cada un dels nostres pobles.

La política de pactes, derivats dels resultats electorals dels diferents grups polítics, ha conduït a tenir uns consistoris més o menys estable arreu de la comarca. Pactes naturals, o no tant, que han constituït consistoris que governen en benefici de tots, o no, els habitants dels seus municipis.

Però no ens centrarem tant en el qui com en què – tot i el mantra: a les eleccions municipals no es vota el partit, sinó la persona. Els ajuntaments estan fent el que van prometre? Estan donant resposta a algunes de les problemàtiques que, segons el meu parer, haurien de ser prioritàries? En el cas de Campdevànol la resposta és clara: No.

El primer gran tema a tractar era el carrer Puigmal, un carrer que va ser utilitzat clarament de forma populista per afavorir la campanya electoral d’alguns. “No arreglaré el carrer on viuen sols els regidors”, “aquest carrer no és ni una prioritat ni una necessitat” deien alguns. Un cop al despatx d’alcaldia, sembla que el valor de l’obra ha estat un altre, i s’ha decidit impulsar l’obra amb un nou projecte, moltes menys ambicions i sense contemplar cap realitat, entorn la mitigació del canvi climàtic – popularment ja es coneix l’espai com “la nova plaça de la Dansa”.

Sembla que tota aquella prosperitat, força i energia que havia d’arribar en un nou format d’innovació i d’aires actualitzats ha quedat en paper mullat

I la transparència i accessibilitat dels veïns a l’Ajuntament? En campanya es va dir en repetides ocasions “les portes de l’Ajuntament estaran sempre obertes”, lluny d’això la realitat és que el marge de resposta per rebre els veïns s’ha multiplicat, els veïns del barri del Castell ho saben bé, ja que fa més de dos mesos que reclamen una reunió que no arriba mai.

Però això no acaba aquí. Molts de nosaltres en preguntem: On està l’inversor privat que havia de construir una nova residència a l’antiga Escola Pirineu de la carretera de Gombrèn? Per sort, sembla que aquesta promesa era fum, ja que a molts de nosaltres ens semblaria una mala notícia destinar un equipament municipal per construir una residència inaccessible econòmicament per la gran majoria de famílies de la regió. Celebrarem, aquest cop sí, que aquest anunci electoral ha estat simplement això, un anunci.

Un altre anunci també va ser la promesa d’incorporar un bidell a l’escola, una reivindicació de l’AFA. Malauradament, i això sí que és una mala notícia, aquesta promesa no s’ha complert i segons sembla, no esdevindrà una realitat, ni ara ni durant els tres anys restants de legislatura. Però un any després de l’inici d’aquesta nova legislatura crec que és important parlar no només de tot allò que s’havia promès i no s’ha dut a terme, sinó també de totes aquelles coses que s’han deixat perdre per Campdevànol com la rehabilitació de la plaça Melcior Vaquer. Avui dia no s’ha donat resposta ni prioritzat la necessitat de rehabilitar un mobiliari urbà totalment estellat que dificulta que els infants el puguin gaudir. Tot i haver heretat una partida pressupostària destinada a aquesta rehabilitació, el criteri polític ha estat el de redirigir aquesta partida a altres espais, oblidant en gran part barris importants molts habitats com és el barri de l’estació – cada cop més degradat.

També s’havia de revertir la problemàtica, entorn l’habitatge, però a hores d’ara la realitat és que el jovent no poden quedar-se a viure a Campdevànol, ja que ni s’ha aconseguit potenciar l’aparició d’un mercat de lloguer, ni s’han desenvolupat polítiques actives entorn aquesta problemàtica municipal, comarcal o nacional. La política consistorial per resoldre la problemàtica ha estat la de l’hermetisme, i és que sembla que l’equip de govern creu que si no es parla del tema, la problemàtica desapareix.

Podríem continuar parlant de l’accés a l’aigua de tots aquells veïns de cases disseminades que paguen igual que la resta, però que no veuen resols el seu problema com és accés a l’aigua corrent – tampoc ara en un context de sequeres extremes sostingudes temporalment. O la cancel·lació del concurs de balcons florits, la no execució de la rehabilitació de l’ETAP, l’eliminació del bidell i responsable del pavelló municipal, entre altres.

De moment sembla que tota aquella prosperitat, força i energia que havia d’arribar en un nou format d’innovació i d’aires actualitzats ha quedat en paper mullat, en frases estètiques i sonorament molt agradables que passen i deixen un impacte nul o inexistent. Una promesa descafeïnada que ha aportat, i sempre del meu punt de vista, estancament i decreixement. No deixarem de creure que, més d’hora que tard, vindran temps millors.