Llegeixo les dades de l’atur i les xifres em colpegen. El treball que exercim modula una bona part de la nostra identitat, ens ajuda a evolucionar com a persones integrades, exercita virtuts tan essencials com ara la responsabilitat i l’aprenentatge, ens permet una autonomia econòmica, ens ajuda a vertebrar el país al qual pertanyem. Però en el món actual hi ha qui prefereix beneficiar-se amb les subvencions que l’Estat destina als que no estan ocupats (i que a vegades els permet optimitzar els seus guanys amb alguna feina no declarada). A més, s’ha imposat la idea (gens errònia) que amb el mer treball és impossible arribar al nivell de vida que els mitjans ens mostren amb imatges plenes de luxe i esplendor, o sia a l’estatus de milionari. Les grans fortunes se solen aconseguir amb altres mètodes i activitats vàries.

El costum és una segona naturalesa, deia el savi, i potser preferiràs la inèrcia coneguda que el tràfec i canvis que això comporta?

Però és possible ser feliç sense treballar? 24 hores al dia sense haver de fer res, sense cap compromís, sense cap responsabilitat? Cal aquí diferenciar el tipus de treball que exercim, si és el treball que volem fer o el que ens veiem obligats a fer. No tothom té la sort d’omplir la seva jornada laboral amb una feina que s’avé amb la seva vocació, amb una tria personal (efectuada massa vegades en un moment en el qual estem poc preparats per a optar per a un futur adequat a les nostres predileccions i a les nostres capacitats). Ja hem de decidir bona part del nostre futur quan encara no sabem que és el que realment ens agrada i pel que estem predisposats. Ho descobrirem quan potser ja serà massa tard i ens veurem esclaus d’una espiral que no satisfà els nostres anhels, que no omple satisfactòriament la nostra vida. Diuen que el treball dignifica l’home. És una veritat a mitges, que cal matisar: hi ha treballs que ens magnifiquen, però n’hi ha d’altres que ens esclavitzen.

Repeteixo: pots ser feliç sense treballar? Aixecar-te el matí i no tenir cap objectiu a la vista. Cap mena de deure. Deixar fluir les hores, idèntiques les unes de les altres, sense cap contingut per omplir-les... Amb un problema afegit: si t’has acostumat a no fer res, i se’t presenta (l’atzar és capriciós) la possibilitat d’entrar en el mercat laboral, trobaràs atractiu i profitós el repte? El costum és una segona naturalesa, deia el savi, i potser preferiràs la inèrcia coneguda que el tràfec i canvis que això comporta?

Guanyaràs el pa amb la suor del teu front. Una frase categòrica, despietada, que em fa tremolar. Deixant de banda que si Déu ho sap tot i ho pot tot, com se li va ocórrer prohibir la poma a Adam si sabia quina seria la seva resposta? A més, fa que sigui l’Eva la responsable, la incitadora del fet, la qual cosa dona mostres d’una misogínia important (i ho aprofitarà per fer que la dona pareixi amb dolor). I per descomptat, fer recaure la pena a tots els descendents de la parella és delictiu, impropi d’una divinitat, una prova suprema d’insensibilitat. El temps s’ha escolat i, tanmateix, continua sent vigent, hi ha gent que obté el pa necessari per viure amb la suor del seu front (deixant de banda tots aquells, arreu del món, que no tenen ni una llesca per portar-se a la boca). Però hi ha d’altres que no suen mai, que no necessiten blegar l’esquena i que, al voltant de taules ben guarnides, es delecten distesos amb plats opípars com ara el katafi de llamàntol amb xarop de cranc o el lluç de palangre amb fonent de bròquil i caviar de la Vall d’Aran. Fot-li fort!