Crec que hi ha molta gent que s’adona que envair amb més construccions gaire més territori ens porta de cap al suïcidi. Tenim una estiba immensa d’edificis industrials i habitatges buits als barris vells (els habitatges antics amb una mitjana d’un 30% del total, a les naus amb més), que presenten condicions justetes o calamitoses. També veiem que la voluntat i la capacitat d’entesa que l’Administració té amb els propietaris dels immobles -com que encara no ens en fem prou les pagues-, sembla que va al revés del que hauria d’anar.

Fora ben bo i assenyat que els ajuntaments disposessin d’un cartipàs prou abundós de pisos, cases i terrenys de titularitat pública -que mai han de posar a la venda-, ja que sospito que és l’única manera d’equilibrar el mercat de compravenda quan arriben èpoques de desfici especulatiu. Un país que procura abastir-se amb propietat pública d’habitatge, regula de manera automàtica l’oferta i la demanda privada i, per tant, els preus dels lloguers. I alhora, el del mercat del sòl en general, i torna més civilitzat i menys especulatiu un país. Uns ajuntaments, doncs, que farien bé si anessin a comprar i rehabilitar com si fossin un propietari normal, que es quedessin l’edifici i n’arrangessin els desperfectes quan toqui. I no pas uns ajuntaments que prefereixen aixecar només habitatges públics als llocs nous, i que amb l’excusa del bé comú, continuen trinxant l’espai rural amb volums ridículs i gens escaients.

Un país que procura abastir-se amb propietat pública d’habitatge, regula de manera automàtica l’oferta i la demanda privada i, per tant, els preus dels lloguers

Els plànols valuosos d’un planejament urbanístic han de reflectir, per davant d’allò construït, allò que és verd, i mostrar ben bé les connexions naturals que l’enllacen amb l’entorn pagès i rural. Aquesta és la clau de volta de la qüestió urbanística, tot l’altre és colonització sobtada i desagraïda. A més a més, la densitat d’habitatges en el centre històric ha de minvar i pujar-ne la qualitat d’acord amb les lleis actuals, s’han de rebaixar i buidar més edificis i s’hi ha de crear més equipaments, zona pública i verda, com ara places, parcs, aparcaments, sobretot arbrats, i avingudes i carrers plens d’ombra.

Aquesta àrea històrica s’ha de tornar més atractiva, prestigiosa i cobejada per a qualsevol classe social, també per a la classe mitjana, que ja en va fugir a mitjans dels anys 80 i 90, i que hi hauria de tornar. La barreja ben portada de classes socials, en un mateix espai, és la que tendeix a estabilitzar l’urbanisme i la societat, i, en canvi, les actuacions urbanes molt concentrades d’habitatge social solen ser accions puntuals que, si no troben solucions brillants ben lligades al teixit urbà general, tendeixen a desfigurar-lo per causa d’un canvi groller i gegantesc de volumetria.

Així és que els gestors públics de les polítiques públiques només haurien de posar la banya a redreçar el patrimoni vell o degradat, que gairebé tot ell és privat. I ho han de fer essent uns bons inventors de convenis que satisfacin ambdues parts, la pública i la particular. Feina que és ben prioritària sabent com tenim d’esparsa i massiva la construcció dins el mosaic rural. Les empreses privades, també i sobretot, haurien de treballar aquesta terra de ningú dels centres històrics, ja que si no els hi vindrà la fal·lera compulsiva de construir a camp obert per tal de continuar guanyant-se la vida. I valdria molt més que es dediquessin a refer i endreçar allò que fa llàstima i tristor, que no pas a esguerrar les estructures agrícoles que encara mantenen certa dignitat i equilibri.

En aquesta època tan activa, l’objectiu de qualsevol societat eixerida ha de ser tractar amb tranquil·litat els espais del món paisatgístic, perquè encara que no ho sembli, no tenim un patrimoni infinit i ens ha costat generacions d’arribar-hi. Com també és de sentit comú que s’assegurin les quatre grans qüestions col·lectives, com són la cura del territori, l’habitatge, la sanitat i l’educació, que han de ser regulades de manera intel·ligent perquè no acabin essent una casa de bojos. Hi ha altres qüestions com la feina, el mercat i el comerç, que em sap greu, però no hi trobo explicacions netes ni polides, sinó més aviat punxes i guspires. Fins i tot algunes semblen massa agradoses i llamineres pels lliures pensadors maliciosos. Un altre dia.