En els darrers temps, tot el que fem és tendència. Es tracta de coses que han passat sempre, però que ara els hi pengem una etiqueta, si pot ser en anglès o en un idioma estranger, i així semblen extraordinàries. Com si fer-les fos per convicció i per seguir una determinada moda.

Per exemple, ara del fet de quedar-se a casa els caps de setmana en diem "nesting" i ho hem convertit en l'art de no sortir. Fins i tot tenim articles sencers que ens ensenyen com seguir bé aquesta moda del no fer res. A l'extrem contrari, tenim les persones que no poden parar de viatjar i descobrir nous territoris, cultures i costums. També se'ls hi ha posat nom. Es diu que tenen la síndrome "wanderlust".

Hi ha qui aposta per un "healthy lifestyle", per una "slow life" o per l'"slow food"; hi ha qui té "nomophobia", és a dir, que no sap viure sense el mòbil, hi ha qui és "FOMO" (fear of missing out) i té pànic a perdre's coses com concerts, festivals, l'última sèrie de Netflix... i hi ha qui és "JOMO" (joy of missing out) i que ha après a saber perdre's coses sense que això l'afecti (que fort, no?). Hi ha noies que s'autodefineixen com a "NoMo" perquè no volen ser mares per convicció o n'hi ha que prefereixen ser "tradwives", seguint la moda digital de quedar-se a casa i viure pels fills i el marit. N'hi ha per a tots els gustos. No sé si també hi ha un nom per a aquesta obsessió per etiquetar-ho tot.

Darrere d'aquesta moda a considerar-ho tot tendència, s'hi amaga la necessitat de pertànyer i de sentir-se part d'alguna cosa

Darrere d'aquesta moda a considerar-ho tot tendència, s'hi amaga la necessitat de pertànyer i de sentir-se part d'alguna cosa. De saber que no estàs sola fent el que fas cada dia, perquè la normalitat també pugui esdevenir extraordinària sabent que és compartida per una comunitat que fa el mateix que tu. Si no formes part de cap d'aquestes modes, potser corres el risc de patir una espècie d'angoixa social... I no serà aquest un dels motius pels quals es disparen els usos dels ansiolítics entre la població? Hi ha un nom també per dir que l'Estat Espanyol és el major consumidor mundial d'aquests medicaments? Bé, això donaria per tot un altre article.

Enmig de tot aquest garbuix d'etiquetes, s'està fent lloc una generació de joves que volen viure sense aquesta i altres pressions, que volen treballar per viure i no viure per treballar, que prioritzen tenir més temps de qualitat per a ells mateixos, que defugen l'estrès i que volen arribar al final de la seva vida amb un sac ple d'experiències i de temps ben viscut i no de butxaques plenes. Se'n mofen els Oques Grasses al seu últim disc: "Ser feliç ja no importa, no està de moda. Ara importa més tenir molta feina, molta pasta...". Evidentment, ho ballen amb fervor els que pensen justament el contrari. Una tendència a la qual m'agradaria apuntar-me, ja que a la nostra generació la cosa anava d'aconseguir una bona feina de per vida, amb l'objectiu d'arribar el més amunt possible en l'escalafó laboral i salarial, i de treballar més hores que un rellotge per mostrar el compromís i la dedicació als de més amunt. Potser és això el que hem d'aprendre dels que venen per sota: a desfer-nos de creences basades en sistemes capitalistes i patriarcals (paraules més que sinònimes, bessones).

M'hi apuntaria, a aquesta moda, sí, si no fos pel fet que també li han posat un nom, el de "quiet ambition", una visió poc ambiciosa de la vida que qüestiona la definició de l'èxit. Per què... no podria ser tendència el fet de no voler seguir cap tendència? I ja de pas també, de no voler pertànyer a cap generació? la Z, els Millennials, els Boomers, la X... No n'hi ha prou de ser dels nascuts als anys 80, per exemple? Mentre acabo aquest article ja estic pensant un nom que doni nom als que no volem ser etiquetats enlloc i per ningú. A veure si així creo una nova tendència o, més ben dit, "trending topic", que així en anglès sona millor.