Un dels motius de conversa i d'especulacions del darrer mig any ha estat la manca d'entesa entre Ferrocarrils de la Generalitat de la Generalitat de Catalunya (FGC) i l'Ajuntament de Queralbs per renovar la concessió d'uns terrenys que, des de 1934 com a mínim, l'ajuntament havia acceptat i pactat que s'explotessin com a pistes d'esquí a Núria.

Només els directament concernits en les negociacions saben dels motius de l'actual desacord. Jo en desconec els detalls, però em permeto d'opinar a favor d'un acord que pot beneficiar les dues parts. Em nego a voler veure els fantasmes, segons diuen, d'una conspiració política de Junts contra Esquerra, o d'Esquerra contra Junts. Si fos així, ara mateix signaré perquè quedin il·legalitzats aquests dos partits, que vull creure una mica més intel·ligents.

Històricament, Queralbs ha actuat amb molt d'encert i de vegades a contracorrent en tot el relatiu a l'administració de Núria

Com intel·ligents han estat sempre l'Ajuntament de Queralbs i els gestors de FGC. Cal donar-los un vot de confiança a tots dos. Històricament, Queralbs ha actuat amb molt d'encert i de vegades a contracorrent en tot el relatiu a l'administració de Núria. Sovint amb la seva actuació ha salvat el caràcter natural del lloc. Només vull recordar l'oposició de Queralbs contra l'establiment a Núria de xalets i residències per estiuejants barcelonins rics projectat pel bisbat d'Urgell durant l'últim govern del rei Alfons XIII. Instaurada la República, l'any 1934 Queralbs va aconseguir treure's de sobre l'amenaça d'aquella urbanització que hauria desfigurat Núria i va acceptar l'estació d'esquí, una alternativa més ecològica per fer progressar Núria. També ja fa gairebé mig segle l'oposició de l'Ajuntament de Queralbs i de molta altra gent va salvar Núria de la construcció d'una carretera.

FGC ha estat i és també providencial en el desenvolupament de Núria. Després que el bisbat d'Urgell, en els anys 80 del segle passat, va renunciar a continuar gestionant Núria, en va assumir una molt arriscada gestió, que ha aportat com a mínim riquesa al territori.

Vull pensar (potser ingènuament) que els dos interlocutors pensen en el millor pel territori com han fet sempre i que tots els pactes bons necessiten la seva maduració. En el moment que jo escric aquest article, no hi ha encara acord. Espero que, o ara quan el llegiu, o més endavant uns i altres facin honor a la seva història que durant el darrer segle ha salvat miraculosament Núria d'una de les seves habituals i cícliques decadències.