Recordo perfectament la primera vegada que vaig posar els peus al bell poble de Queralbs. Era el novembre de 1989, i jo feia encara no dos mesos que havia començat a treballar a l'editorial Columna. Tenia vint-i-un anys. El meu valedor a l'editorial barcelonina era l'amic Àlex Susanna, un poeta que, des de feia quatre anys, jo llegia amb constància i admiració. Feia poc més d'un any, l'Àlex i la Núria s'havien instal·lat a Gelida, el meu poble, al Penedès. Aquell dia llunyà de fa gairebé trenta-cinc anys, veníem de Vic, on havíem presentat un llibre d'un poeta d'Oristà, Josep Riera (que, si no m'erro, es guanyava les garrofes fent de pagès i de flequer; ara ja deu ser jubilat d'allò més): "A plena pell", es titulava aquell volumet de versos. Què, t'apuntes a passar el cap de setmana a Queralbs amb nosaltres?", em va suggerir l'Àlex. I jo: "A bodes em convides!" Tal dit, tal fet: aquell dia -o aquella nit, perquè hi vam arribar tard, molt tard, després de la presentació i del sopar a la ciutat dels sants- vaig ser per primera vegada a Queralbs, i me'n vaig enamorar.
D'aleshores ençà, he estat molts cops al poble, que ja coneixia, d'anys enrere, pels versos de l'amic. Perquè aquesta és una de les grans virtuts, i també la força, de la poesia: et fa present allò que potser encara no has viscut. I ho fa amb una intensitat que et permet reviure allò que, en realitat, no has viscut mai encara.

Goso demanar a les autoritats de Queralbs que vagin rumiant una manera fonda d'honorar la memòria del seu poeta

 Aquests darrers dies de l'amic Àlex hem parlat molt poc, perquè ell no es trobava bé i tenia un fil de veu. Ell, justament, que era un dels millors conversadors (i oradors públics) que he conegut mai! Això sí, hem passat un bon feix d'hores junts, sovint en silenci, fent-nos companyia. L'he vist plorar, i se m'ha esqueixat el cor. Agraeixo haver pogut viure tantes emocions al seu costat: jo recordaré tots els Àlex, absolutament tots. El jove de trenta-no-gaires anys, amb qui els dissabtes sortia a córrer, en companyia d'un pastor alemany, pels boscos i torrents de Gelida; el meu director a l'editorial, escrupolós i recte, sempre receptiu a les meves propostes; l'amic ja cinquantí amb qui compartia tantes coses, sobretot les petites meravelles del món de la cultura, però també de la naturalesa! I també l'Àlex malalt, demacrat, profundament digne, i noble, que ha endurat amb fermesa una situació tan dolorosa! L'amic que estava prostrat al llit, i que, dos dies abans que ens deixés, ens va dir, a la meva filla Cesca i a mi: Això és el cant del cigne. L'endemà, però, encara vam tenir temps d'establir els criteris d'edició del volum que recollirà la seva poesia completa, i que apareixerà a l'editorial Viena (que dirigeix el seu cunyat, Enric Viladot).

L'Àlex estimava Queralbs per damunt de qualsevol altre indret al món. Davant el nàrtex de l'església de Sant Jaume, considerava que s'hi enfonsaven les seves arrels. Aquí mateix, la font i l'arrel de tantes coses: de la nostra llengua, del romànic, de la civilització que ens conforma, de la catalanitat que ens afaiçona. Gràcies a l'Àlex, aquell dia de 1989 vaig començar a estimar aquest racó d'altura tan acollidor, a parer meu molt més acollidor que altres paratges, igualment bells, del Pirineu. Dec moltes coses, a l'amic poeta, i la que dic n'és una de molt rellevant.

Escric això només un dia i mig després de la seva mort. M'aturo davant la meva biblioteca, davant la lleixa que acull els seus dotze títols lírics. En trec un a l'atzar, Promiscuïtat, llibre del 2011. L'olfacte em diu que hi trobaré alguns versos dedicats a Queralbs. I tant! És aquesta poesia, que du el nom de Queros albos, i que, amb un calfred, no em sé estar de transcriure sencera: "Aquí tot és molt antic o molt vell: / des d'aquestes muntanyes que ens encerclen / -els seus bo scos i clarianes, / les bèsties que encara les habiten, / els seus noms i silencis tan fondos-, / fins a l'església del poble / -els capitells blavencs del claustre, / la pica i el pantocràtor del fresc-, / el castell enrunat i resistent / com un record del terratrèmol, / la pissarra de molts llosats, / les llindes de les portes / de gairebé totes les cases, / passant per les mines abandonades, / les fonts i els camins que tot ho relliguen, // aquí tot és molt antic o molt vell / i potser per això el temps s'obre com enlloc". A aquest temps que "s'obre com enlloc" ara li encomanem la comesa d'acollir el nostre amic per a tota l'eternitat.

Fa encara no dos mesos, vam gravar a Queralbs i a Núria uns Il·luminats, el programa de TV3 que presenta i dirigeix l'escriptor Jordi Lara. Va ser un dia molt emocionant. L'Àlex, aquell dijous, estava d'allò més eixerit, loquaç i lúcid. Aquestes muntanyes, aquesta llum, aquests llosats, la font del Coronel... li provaven tant! Goso demanar a les autoritats de Queralbs que vagin rumiant una manera fonda d'honorar la memòria del seu poeta -un dels grans poetes catalans dels darrers quaranta anys!- Que comptin amb mi, enamorat de Queralbs, que tant enyoraré l'amic! L'home que, tot i haver nascut a Barcelona, se sentia plenament queralbí!