A mesura que passen els anys i ens anem fent grans els records d’infància i joventut prenen un protagonisme especial. Un lloc, un paisatge, un so, una olor, un sabor i tantes d’altres experiències resulten tan  sorprenentment evocadors que poden arribar a emocionar i transportar-nos.

L’etapa escolar és possiblement una de les èpoques vivencials més importants.

Una època de canvis, de creixement i maduració personal, d’experiències i de recerca personal.

Penso en aquella bonica metàfora del fang en mans del terrisser.

Un mestre et deixa un pòsit vivencial, uns valors i una estima que t’acompanyaran sempre

La infància com aquell bloc inestable, fràgil i tendre de fang que vol començar a prendre forma; l’adolescència on el giravoltar del torn mareja a batzegades aquella massa d’argila encara indefinida que, de mica en mica, vol esdevenir i transformar-se en alguna cosa, sense saber exactament en què es convertirà al final d’aquest pacient procés, inconscient que el foc del forn de la vida convertirà aquell fang tendre en una peça de terrissa dura, però igualment fràgil i trencadissa si no ha estat ben treballada en tot el procés de creació.

I és en aquest procés de transformació del fràgil fang on les mans dels terrissaires i ceramistes esdevindran claus perquè aquesta argila es transformi en infinites formes i colors.

En aquest procés de transformació sens dubte l’etapa escolar, les mestres i els mestres hi juguen un paper determinant. Personalment, m’agrada molt més la paraula mestre que la de professor. Tots hem tingut molts professors en moltes branques de la nostra vida, però mestres pocs. El mestre és qui a part de transmetre uns coneixements escrits en llibres és capaç de marcar-te de manera profunda, de deixar en tu quelcom més que uns coneixements teòrics. Un mestre et deixa un pòsit vivencial, uns valors i una estima que t’acompanyaran sempre.

Moltes vegades he envejat el fals miratge de la ciutat. Haver nascut en un poble petit i allunyat de grans nuclis té les seves limitacions, però alhora molts avantatges. En alguna ocasió algú em va dir: - els de poble sou diferents, es nota que teniu uns valors diferents. Segur que hi deu haver de tot, però haver nascut i haver-te criat en un poble com Ribes és una gran sort i un privilegi.

De l’etapa escolar en guardo un record entranyable i estic segur que els meus companys i companyes també.

Segurament, l’etapa de la secundària va ser un fet vivencial per aquella primera generació que vàrem viure els inicis d’aquell experiment anomenat Educació Secundària Obligatòria (ESO).

En el cas de Ribes aquest experiment va ser segurament molt més difícil que en altres llocs: no disposàvem d’un institut i ens veiem pràcticament abocats a haver-nos de desplaçar a l’institut de Ripoll, amb els conseqüents inconvenients i incomoditats.

Va ser en aquest moment en què la fermesa i determinació de moltes persones del poble va poder materialitzar un fet insòlit: la creació d’un “Micro Institut”, batejat amb el nom del gran fill il·lustre de Ribes: Joan Triadú, a qui malauradament avui dia sembla que hem arraconat una mica...

En aquest punt comença una aventura insòlita. Un petit grup d’alumnes liderat per la Maria Perramon i la Roser Mir, amb l’ajuda també del Juli Lázara.

Tan insòlita era aquesta micro aventura que l’incipient institut constava d’una aula, un petit despatx i un altell, curiosament anomenat “crematori”..., al pis de dalt de l’edifici de la vella escola, abans de ser reformada. Encara es podia veure la separació per colors dels passadissos i aules d’èpoques absurdes i passades: una banda de color rosa per les nenes i l’altra banda de color verd pels nens... per sort les qüestions de segregació sexista són cosa d’un penós passat que nosaltres no vàrem viure i esperem que no es repeteixi.

En aquests espais va transcórrer el nostre primer curs, amb dues mestres polivalents que ens impartien quasi totes les matèries, des de llengua, matemàtiques, música..., i encara recordo amb un cert humor les classes d’educació física quan tots, mestres incloses, enfundats amb el xandall a ple hivern sortíem a caminar. Un ambient familiar entranyable. O quan havíem de fer de jardiners i podar els arbres de darrere de l’escola. O els temeraris “crèdits de síntesi”, amb els “environaments” i experiments de tota mena... quins records!

El segon any es van sumar els companys de primer curs. Ja érem dos cursos i ocupàvem tot el pis superior de l’escola... l’espai començava a ser just.

I el tercer any, amb l’enderroc de l’antic edifici de Betània, arribava el temut “barracó”, una solució barata i provisional que, tot i les suspicàcies inicials, va solucionar temporalment la manca d’espai amb prou dignitat.

El projecte de l’escola d’esquí, la incorporació de nou professorat i la pluja incessant d’idees i projectes anava consolidant aquell heroic projecte.

I va arribar el quart any. Havíem assolit l’objectiu, ara si: érem la primera promoció de secundària de Ribes! L’esbojarrada celebració de graduació va ser memorable.

El magnífic i modern edifici de l’institut actual, que va germinar des d’un petit racó de l’antiga Escola Mare de Déu de Núria és el resultat de l’esforç, il·lusió i dedicació de tothom qui va confiar i no va defallir en la idea que els nens i joves de la Vall de Ribes poguessin estudiar aquí sense haver de marxar. L’escola i també l’institut són part imprescindible de l’ànima del poble.

Cal que tots recordem aquest esforç, les persones que ho van fer possible i els valors que ens van transmetre.

I no oblidem mai el valuós treball dels nostres educadors, ells i elles són part dels terrissers i ceramistes que donen forma a les nostres vides.

Gràcies, gràcies, gràcies!