El pujant i el pont d'en Calatrava. Ripoll

No sé pas si caldria buscar-li les pessigolles a la nova rampa. Diria que no, que ha quedat prou bé, que ha sortit discreta, fina, elegant, cuidada i blanca com el pont. Que, la separació dels barrots de les baranes a la mateixa mida li donen una continuïtat prou encertada, es miri d'on es miri. Que, té un final de recorregut que podia haver tingut, és clar, molts altres finals i anar a raure a molts racons diferents. Que, la rampa aconsegueix un traç que també podia haver estat feta amb moltes figures de resultats diferents. Potser, totes aquestes són coses petites de poca cala, potser. Però, amb tot i això, també hi ha alguna altra cuca que em pica.
La trampa, com en gairebé tot, és potser mirar de gastar-hi més passió, afició, diners i temps, i ben segur que llavors la bellesa i la vida de l'entorn ens hi faran fixar a vessar
Crec que les intervencions al voltant d'una construcció d'aquesta categoria, que hem de suposar i creure'ns icònica i representativa, haurien de ser realitzades com a norma per concurs públic, o per concurs públic restringit. Rumiar una mica més del normal no fa mai mal si no ens porta a l'obsessió o obcecació psiquiàtrica. Però ja sabem que en aquest país manllevat tenim un problema gros, i és que no hi ha mai ni temps ni diners per res, i que, a més a més, tot s'ha de tenir fet per abans d'ara. Les partides pressupostàries manen i cal agafar-les d'esquitllada.
Perquè jo em demano: Era obligatori fer el pujant tan semblant al pont, o calia potser destriar-lo un xic més del seu estil? Havia de ser una representació fidel i mimètica de l'obra del mestre arquitecte Calatrava? Havíem de fer veure i pensar que l'havia dissenyada el mateix Santiago Calatrava? No calia fer de cap manera, és clar, una rampa d'enginyeria eixuta, grisa i freda, però potser és que, ja que hi ha dues realitats -el pont i el pujant- que han estat realitzades en temps diferents i per autors diferents, necessitàvem un altre tipus de desacoblament històric més palès, un discurs més sofisticat en el contrast, o un diàleg arquitectònic més volgudament canviat. Una rampa, per exemple, que insinués lleugerament que era deslligada conceptualment del pont, i que li donava preferència. Perquè, tots entenem que un pont com aquest hauria d'haver manat més, ja que és una escultura contemporània de prou nivell i reconeixement, i que no calia que fos tan escarnida. Ni, per tant, tan malèvolament ben copiada.
Jo em quedo aquí sense anar més lluny, i deixo a la taula de les opinions aquestes atzagaiades sense cap ànim de renyina, i no exposo tampoc cap solució prou ben contestada. O tal vegada, val a dir que l'art de la composició arquitectònica és una feina subtil que sí que hauria de ser més ben pagada, i que hauria de gaudir de més consideració i de molts més adeptes i aficionats, per tal d'aixecar-ne l'anivellació general. I així potser la vista acabaria donant-nos uns paisatges construïts encara més cordials i encisadors. La trampa, com en gairebé tot, és potser mirar de gastar-hi més passió, afició, diners i temps, i ben segur que llavors la bellesa i la vida de l'entorn ens hi faran fixar a vessar.

