Si d'una cosa anem sobrats els independentistes és de jugades mestres. Divendres passat, tot un país va estar pendent del retorn del president Puigdemont mentre al Parlament s'hi duia a terme una trista sessió d'investidura. Trista i grisa com el candidat a president, el socialista Salvador Illa, més pendent del que passava a fora que del resultat de la sessió que ja tenia "atado y bien atado".

El retorn del president es va materialitzar amb una breu passejada, 6 minuts de discurs i una posterior desaparició de pel·lícula. Millor escapista que en Houdini, va sortir d'escena en un tres i no res i ja no el van poder caçar ni amb l'operació gàbia (tristament utilitzada la tarda dels atemptats del 17A). No crec que prendre tot aquest risc servís per a la independència, però almenys va fer caure moltes caretes i va ser una petita victòria que ens va tenir entretinguts.

I nosaltres anar veient amb mirada d'incrèduls com ens van venent el país per quatre engrunes mentre la nostra qualitat de vida no fa més que baixar

El ridícul més estrepitós va ser pel paper dels Mossos. Després de preparar un macrodispositiu per la detenció del president i de provocar cues a tot el país revisant cotxes i maleters, no van poder enxampar-lo. La roda de premsa de l'endemà és per mi insòlita. El cap dels Mossos menystenint el president Puigdemont amb to burlesc dient que "semblava en Jimmy Jump" o que el president va actuar "amb una actitud impròpia". Què n'ha quedat d'aquells Mossos que tots aplaudíem fa uns anys?

I amb tot aquest espectacle, fotuts els de sempre, nosaltres. Mentre uns fan teatre i jugades mestres, els altres s'asseguren sou d'expresident i mantenir alts càrrecs a sou, i el flamant "govern de tothom" té més conselleries que mai. I nosaltres anar veient amb mirada d'incrèduls com ens van venent el país per quatre engrunes mentre la nostra qualitat de vida no fa més que baixar.

Ho tenim a tocar, però potser no és ben bé el que ens pensàvem.