Recordo el primer telèfon mòbil que vaig utilitzar, va ser cap a l'any 1991/1992. Era de l'empresa. Feia uns 25 centímetres d'alt i un gruix d'uns 5 centímetres. Pesava més de mig quilo i la bateria no durava pas més de 20 minuts si el mantenies engegat. El fèiem servir per passar cròniques a la ràdio i va ser tot un descobriment. Era un gran avantatge perquè després d'una roda de premsa no havies de sortir corrent per poder agafar un telèfon públic en un bar, on els sorolls eren esperpèntics, o bé per trobar una cabina al carrer on, si tenies prou monedes, t'hi podies recrear. Tenies clar, però, que si faltava poc per al butlletí de l'hora en punt i algun company et passava al davant no podries entrar per antena fins al cap d'una hora.

Era gairebé impensable anar pel carrer amb aquell mòbil i respondre una trucada. Primer pel volum de l'aparell, que t'impedia portar-lo a la mà o a la butxaca. Segon per la poca cobertura que hi havia i després, perquè veure una persona parlant sola pel carrer no era la millor imatge.

Els anys han passat, i ara els mòbils són petits, pesen poc, i les cobertures han millorat. No són perfectes, però han millorat.

El que no ha millorat, però és el civisme en l'ús del mòbil. Amb persones parlant pel carrer o al transport públic que sembla que estiguin ells sols. T'assabentes de tota la conversa i intueixes si la persona que parla està enfadada, està enamorada, si li acaben de confirmar hora a l'especialista, si acaba de sortir d'una separació o divorci o si està enredant a algú per comprar o vendre uns habitatges.

Aquesta gent haurien d'adonar-se que no estan sols i que hi ha altra gent a la qual ens importa res, però res, el que els diguin o hagin de dir

Fins i tot, al transport públic si estàs gaire a prop de la persona que parla pots sentir el que diu la persona que hi h a a l'altra banda del telèfon mòbil. El volum està sobrepujat. On és la intimitat? No els importa a ells això? Se les volen donar de pinxo? Jo no n'he de fer res de les seves converses, discussions o disputes i no puc evitar sentir-les.

Aquesta gent haurien d'adonar-se que no estan sols i que hi ha altra gent a la qual ens importa res, però res, el que els diguin o hagin de dir.

Després ja hi ha els que hi escolten música. Música a tot drap que t'has d'empassar encara que no t'agradi. Com aquells conductors que portaven les ràdios cassetes amb els altaveus a rebentar i les finestres obertes. A mi em costa e ntendre que no s'adonin que molesten. Que no s'adonin que la música que escolten ells, no agrada a tothom i que, per tant, està bé que l'escoltin amb auriculars.

Ja no entro en altres consideracions que ens han portat els telèfons mòbils com ara les imatges, els missatges fraudulents, els grups impertinents de WhatsApp que et fan arribar missatges a hores intempestives. Les trucades comercials no sol·licitades. Aquí cadascú pot restringir la seva intimitat al seu gust. No obrir els missatges, sortir del grup, denunciar a consum les trucades comercials no demanades. Hi ha sortida. Però on no n'hi ha és en la xerrameca dels qui es pensen que van sols pel carrer, en el transport públic o fins i tot mentre ets al CAP esperant per entrar a la visita del metge. I no serà perquè a la sala NO hi ha el senyal de “prohibit fer servir el mòbil”. Tampoc tenim sortida enfront d'aquells que opten per escoltar música a tot drap. Alguns no en tenen prou amb el mòbil, sinó que el porten connectat a un altaveu extern que dona més potència . I tant els fa si és de dia com de nit. És molt demanar una mica més de civisme, arreu?