Normalment el mes d’agost és un “temps en blanc” en el quefer de la nostra societat. La majoria d’institucions i d’empreses estan de vacances llevat, això sí, d’aquelles que estan al servei de tots aquells que gaudeixen d’un ben merescut descans estiuenc. Normalment, és un període de poques notícies i els grans mitjans de comunicació omplen els informatius amb temes esportius, o bé amb notícies intranscendents, també amb els reportatges dels maleïts incendis forestals o de les torrentades estiuenques i com no, amb comentaris d’allò que se’n diu la premsa del cor (ara aquí s’escauria aquella frase d’en Groucho Marx, quan deia: “Per què li diuen amor quan el que volen dir és sexe?”) (1).

Amb tot, aquí a Ripoll, des de fa uns anys, el mes d’agost té un “regust” diferent, i no em refereixo al Mercadal del Comte Guifré que ja ha complert 28 edicions. No, m’estic referint a quelcom més recent i més dolorós atès quins foren els seus protagonistes principals (2017). Em refereixo els fets del dia 17 d’agost; a l’atemptat a les Rambles de Barcelona.

Aquest territori que avui anomenem Catalunya, des dels seus temps més reculats, ha estat un espai de trànsit, una terra de pas, ja que forma part dels camins naturals que connecten la Mediterrània amb el centre del continent europeu.

Mai hem estat, ni tampoc ho som avui, una societat tancada en si mateixa, com altres n’hi ha, i no cal anar gaire lluny per a trobar-ne un exemple. El mateix pas dels temps i la nostra manera de ser han fet que amb el decurs dels segles els nous vinguts i els de “tota la vida” hagin contribuït conjuntament a enriquir i fer créixer la nostra societat, la seva cultura, la seva economia ... En resum, el seu benestar, el de tots.

Com deia El Petit Príncep: “Hi ha ferides que enlloc d'obrir-nos la pell ens obren els ulls” . I, malauradament, els fets del dia 17 d’agost, estan en aquesta línia

Però, perquè això sigui així; perquè segueixi essent així, calen dues condicions, sense les quals acabaren convertint-nos en dues (o més) comunitats diferenciades malvivint en el mateix solar, en el mateix territori. I, si això arribés a ocórrer, no seria bo de cap manera per a cap dels participants. Ans al contrari.

Dic això perquè, com deia El Petit Príncep, “hi ha ferides que enlloc d'obrir-nos la pell ens obren els ulls” (2). I, malauradament, els fets del dia 17 d’agost, estan en aquesta línia. Per què és cert “que les circumstàncies i l'ambient que ens envolta tenen influència sobre nosaltres, però nosaltres som els únics responsables del que fem.” (La cita és d’en William Shakespeare, i crec ben sincerament que té raó. Molta raó.).

Les condicions que abans em referia serien, primer: Ens correspon al conjunt de la nostra societat, i els nostres dirigents al capdavant prendre les decisions corresponents, posar en marxa els medis necessaris, i sense regatejar-ne esforços, per què està en joc el futur d’aquesta comunitat, el futur dels nostres fills (i filles), i dels nostres nets (i netes). Ja estan bé els discursos, les manifestacions, fins i tot els monuments ... Ja està bé; és correcte i hi dono suport a però ... Punyeteros peròs! Cal més decisió, i més actuacions valentes i enèrgiques adreçades a harmonitzar aquesta societat nostra.

En segon terme: Cal deixar ben clar, sense la menor ombra de dubte que, la convivència en una determinada societat, en aquest cas, la nostra, els actes que un ciutadà, o un conjunt de ciutadans, lliurement executen, tan sols ell (o ells) en són els responsables i cal que en rendeixin comptes davant la societat que n’ha rebut, o n’ha patit les conseqüències.

M’haureu de perdonar, però avui n’és dia de fer servir els clàssics i no pas per fer el fatxenda. Res d’això. És perquè ells són un pou de saviesa que hauríem d’aprofitar més sovint. Dedicat als nostres dirigents, com deia El Petit Príncep: “Cada paraula té conseqüències, i cada silenci també” (2). I, de moment, set anys després dels fets sentim uns silencis clamorosos. Ja va essent hora que des de la “Villa y Corte” responguin els interrogants que tenen plantejats i, que els dos grans partits estatals negligeixen de respondre, amb la qual cosa fomenten el rumor que, ja que “ho amaguen” alguna cosa deuen tenir a veure-hi, oi?

Ja és hora que aquells que tenen la responsabilitat de governar-nos comencin a exercir aquesta responsabilitat, a fer-la servir. Com deia Epictet, un filòsof grec del segle I-II dC: “El que importa no és el que et passa, sinó com hi reacciones”. I, pel que estem veient no hi ha reacció. Anar fent, anar deixant passar el temps, amb la vana esperança que el “poble” oblidi i, com podreu veure de tant en tant en algunes d’aquestes pintades que “decoren” la nostra Vila (i altres llocs també) El poble ni oblida ni perdona.

(1).- Hi ha una pel·lícula espanyola de 1993, dirigida per Manuel Gómez Pereira, que va emprar com a títol la mateixa frase d’en Marx: “¿Por qué lo llaman amor si quieren decir sexo?”.
(2).- El Petit Príncep - Antoine de Saint-Exupéry.