Alguna estranya maledicció ens deu afectar directament a les nostres vides mediocres perquè anem de mal en pitjor, i no em refereixo únicament a tota la collonada del procés mal entès, sinó de les disbauxes ferroviàries, del suposat canvi climàtic, de la nefasta administració del govern central, autonòmic (i tira avall), de la deixadesa de les grans empreses del nostre país (el que sigui), i vull dir les de telefonia, les bancàries, les d’infraestructures, etc., dels constants i inexplicables canvis d’opinió dels nostres líders polítics que, ara sí i després també, no recorden que hi ha arxius amb què han dit i quan, i, com diuen en castellà, apliquen allò de donde dije digo, digo Diego... i així podríem anar enumerant una llarga llista de despropòsits que, per acabar, podem reblonar amb el càlcul estrany però exacte, que més del 50% del sou dels treballadors d’aquests països catalans se’n va en impostos.

Ah, sí, és veritat, diuen que quan serem independents, amb Hisenda Catalana i tot, tindrem la recaptació dels impostos (la clau de la puta caixa) que, suposo, servirà perquè parlamentaris, càrrecs de confiança sorgits de no se sap on i altres personatges col·laterals s’apugin el sou d’amagat, cobrin més que ningú i mai no renunciïn a dietes i altres merdes encara que hi hagi una pandèmia mundial s’absentin de la feina, com fent campana a les escoles, mentre pensen que estan tocats de la mà de déu, malgrat que a la resta de mortals no facin més que mentir-nos i tocar-nos els dallonses en nom d’ideals impossibles.

De tant dir-nos què passaria si no féssim allò que ens diuen, ens hem acabat creient que hem de fer allò que ens diuen

Quan era petit, a les classes d'història ens parlaven de l'edat mitjana, estranyament admirada (no trobeu que hi ha massa fires medievals?), em sorprenia que el senyor feudal recaptés un delme dels camperols, una desena part de tot. Ara signaria on fos si només una desena part del meu sou anés a parar a impostos.

Un home petit i gasiu de nom Montoro afirmava en una administració propera que no calia preocupar-se pels que no paguen IVA, perquè els que en paguen ja els collarem més, deia, i es quedava tan ample.

I ja no parlem dels autònoms, col·lectiu tradicionalment explotat que gaudeix d’una salut de ferro si ens atenim a la manca de baixes laborals que presenten. Però continua l’explotació, els preus a l’agost, els lloguers dels pisos, els interessos bancaris per fer qualsevol collonada, les decisions de canviar les seus dels negocis dels nostres llogarrets a altres de més grans (ara per parlar amb el gestor del meu banc he d’anar a Torelló...) i un llarg etcètera que si alguna cosa fa és fer-me emprenyar com una mona, dia sí, dia també.

Enyoro aquells dies llunyans de la meva joventut on no hi havia WhatsApp, mòbils, controls de tràfic en forma d’operació gàbia, i els estius eren eterns i tan calorosos com els d’ara, però a ningú no li calia mai mirar els termòmetres. Llavors llibertat era una cosa molt diferent de la que ara ens volen vendre, i les opinions ens les formàvem mirant, pensant, llegint, reflexionant i no pas revisant la inacabable llista de missatges de mil grups del WhatsApp que, finalment, un acaba pers silenciar.

Potser, de tant dir-nos què passaria si no féssim allò que ens diuen, ens hem acabat creient que hem de fer allò que ens diuen, tot i que les previsions que tant ens volen vendre mai no es compleixen...

Per tot això i per moltes coses més, estic perpètuament emprenyat.

Rock me mama.