Sura en el cor de molta gent que marxem, pam per pam, cap a un país que hi ha més endavant, i que ho fem per acoblament d’experiències. Però que si ens esverem o ens ve temença, ens aturem, i llavors desvariegem i a vegades triguem anys i panys a tornar a mare. El tarannà de la descoberta semblaria farcit de contraris: tesi, antítesi i síntesi, que seria com dir, primer aprenc, després ensopego amb la cosa apresa, i aleshores per contrast o avenç faig via amb conclusions noves; i començo altra volta el cicle.

D’altra banda, no tenim gaire costum de revisar els patrons estructurals que ens aguanten. Un contrasentit que és dramàtic quan l'apliquem davant dels altres, ja que rectificar se’ns fa gros i no hi ha tanta gatzara seguir sent com som. Insinuo d’esgallimpada que viure amb més admiracions callades i silencis creatius ens entraria en un equilibri més natural, una escolta més inconscient i un aprenentatge més automàtic.

Podria ben ser que dissoldre un jo massa botit -que sol tombar la balança- s’aconseguís obrint-lo de bat a bat, esbatanant-lo, i fonent-lo als altres “jos”, però no pas fer saber que el dissoldrem en el no-res perquè d’aquest lloc en sabem poc. Nit i dia serem un manyoc de "jos" ballant per aquí en enllà, i no sé pas si aquest ball girarà cua o afluixarà.

L'estat, que més que res és el pòsit sumat de tots nosaltres, també ha crescut amarrat a l'estructura de l’aprensió

Hi ha governs a qui els agrada tenir percentatges més centrals, dictatorials i lligats a imaginaris més cenyits. Aquests, per no patir i fer-nos patir haurien de demanar al gran esperit més clarividència i apostar per la ciència del moviment continu. Perquè, és ben clar que els fils que aguanten les cultures són la comprensió i el respecte, i no pas l'oblit o el menyspreu. I sospitem que ens tornem esclaus quan algú que fa cara de més eixerit o important ens aclapara i ens fa agafar por, massa por per rumiar res o per demanar el que sabem just.

L'estat, que més que res és el pòsit sumat de tots nosaltres, també ha crescut amarrat a l'estructura de l’aprensió -la part fosca de cadascú-, i sovint, com nosaltres, no té miraments. Sobretot si endevina que li farem trontollar els seus principis confegits de bocins. Sí, aquesta brega és d’anomenada: la ignorància, gran companya fidel, fabrica versions escapçades del que caça pel món. I vist d’aquest costat li hauríem de recordar a l'estat i a nosaltres la cantarella de l'autocrítica, de fixar-s’hi i estar a l’aguait, ja que si no només ens empaitaran que maldecaps.

Als que manen se’ls ha de vigilar perquè no s'emboliquin de més, ans esperonar-los perquè obrin ben bé les orelles i només siguin prudents quan calgui. Que tendeixin més aviat a ser un poti-poti intel·ligent de sensibilitats col·lectives, que per força serà sempre -oh contrasentit estimat-, divers, flexible i dubtós. Si la vida no anés cap aquí es tornaria un infern esborronador on no es mouria ni un bri d’herba, i tot seria encarcarat i massa clar.

I això fa pujada ja ho sabem. Però no se sap si arribarà un moment que decidirem aprendre per comprensió, i anirem deixant de mica en mica l’aprenentatge per patiment. I alhora farem cas al cabal prolífic del passat i als aires nous que treuen el nas. I ens emmirallarem més en l’altre que a vegades soc jo, i més que més soc jo quan canvio el lloc d'estada, i m'he d'adaptar a una vida ben diferent d'on vivia fins ara.

La dita ho diu prou bé: recolliràs més amb una cullereta de mel que no pas amb un cullerot de vinagre. Però, compte, jovent lluït, que això no vol pas dir que hàgim de quedar aferrats a la ja coneguda cadena de flors.