Ara fa quaranta anys que la línia de tren Barcelona-Puigcerdà va tornar a néixer. Va ser el 30 de setembre de 1984 quan el Consell de Ministres del govern de Felipe González va escoltar el clam del poble i aixecant el polze la va indultar. Al mes de febrer s'havia inclòs en la llista negra de línies a tancar a finals d'any per considerar-se altament deficitàries, segons el criteri del conveni entre l'Estat i Renfe.

Van ser vuit mesos de fortes mobilitzacions, en què la societat civil va anar de bracet amb la classe política gràcies a la implicació dels alcaldes de les comarques afectades: Vallès, Osona, el Ripollès i la Cerdanya. Des de Ripoll i amb en Pere J. Piella al capdavant, es va posar en marxa la campanya "Salvem el tren" i va tenir lloc a Madrid una reunió d'alcaldes i alcaldesses amb el ministre de Transports i Comunicacions.

Ja ho diu la dita, l'alegria dura poc a la casa del pobre. En pocs anys la línia va tornar a caure en l'oblit i així anem

Un dels principals arguments esgrimits per evitar el tancament de la línia va ser el seu caràcter internacional i com afectaria de retruc a les regions de l'altra costat dels Pirineus en un moment que Espanya trucava a la porta de la CEE. També es van fer trobades amb autoritats de l'Arieja i Andorra, i a les eleccions al Parlament que es van celebrar a l'abril tots els partits polítics es van posicionar en contra del tancament.

Tot plegat va ser una mobilització en tota regla i que més enllà d'assolir l'objectiu de mantenir la línia va tenir la seva continuïtat per reivindicar també una modernització.

A finals dels 80 Renfe va posar en funcionament el Pullman la Cerdanya i el Pullman Ripollès, uns trens de qualitat i poques parades que reduïen significativament els temps de viatge. Fins i tot es va plantejar una connexió Barcelona-París per Puigcerdà amb el Talgo, i ja es parlava del desdoblament.

Però ja ho diu la dita, l'alegria dura poc a la casa del pobre. En pocs anys la línia va tornar a caure en l'oblit i així anem: els trens triguen el mateix temps ara que fa quaranta anys. En qualsevol cas si no arriba a ser per aquella mobilització popular, ara no tindríem ni tren, per tant, un merescut agraïment a tots els que van lluitar per evitar la seva desaparició.