Hi ha molts vilatans de Ripoll que amb l'excusa lícita de continuar fent negocis, trobarien una imprudència continuar ocupant les darreres terres de conreu que hi ha arran del municipi. Els criteris emprats quan es fa un Planejament Urbanístic Municipal depenen de molts factors, però la importància dels criteris agraris, ecològics, ambientals i paisatgístics no ha estat mai el plat fort dels urbanistes, quan haurien d'haver sigut aquests els principis per començar les coses. Una llàstima que, quan es produeix i es repeteix, la paguem ben cara. La terra de conreu és el germà petit on sempre hi haurà la tendència a ocupar-lo perquè ens pensem que en tenim massa i que no val res. Aquesta és una il·lusió perillosa que cal erradicar. Si parlem de la comarca per exemple, el reduït paisatge planer de les terrasses agrícoles fluvials frega el 6% de superfície del Ripollès, i és doncs una altra realitat ben escassa, singular i cobejada que cal mantenir preservada.

D'altra part, la quantitat de parc immobiliari existent en desús a Ripoll és ben elevat. Segons dades de l'any 2018, dels 5.580 habitatges censats n'hi ha 2.051 de buits, i d'aquests 410 fa més de dos anys que no tenen moviment de cap mena (ni dels comptadors d'aigua ni dels de la llum); així doncs segons la llei 18/2017 es poden donar per tancats i barrats. Una altra barbàrie política per solucionar que ningú s'hi posa a fons, i que de pas aturaria l'ocupació alegre i immoral del territori.

La ciutadania ha de reflexionar un altre cop sobre un creixement que és un fals progrés, i que s'atipa d'allò que ens dona a menjar

Tothom veu també que hi ha massa naus i colònies industrials que són deixades i abandonades, els polígons no s'han acabat d'omplir de fa anys, i hi ha llenques de terreny i alguna urbanització nova de trinca com la Torre, on no s'hi ha construït encara mai cap casa. En tots aquests conjunts s'hi ha d'intervenir abans de fer cap altre moviment urbanístic extern, i ho ha de fer l'administració municipal amb convenis d'arranjament amb els propietaris o promotors, tant per refer habitatges desocupats com per aprofitar naus per a locals nous de treball. I encara saber aplicar-hi lleis i reglaments municipals perquè es prioritzin aquelles parcel·les que ja tenen aigua, llum, vorera i carrer. No hem de malmetre més paisatge ni terra de conreu quan no en sobra gens ni mica. No podem cometre més errors conceptuals d'aquesta magnitud en un territori on gairebé tot és muntanya, aplicant un model de segona residència per gent amb un nivell adquisitiu prohibitiu per la majoria. Probablement transformarem un bé de vocació pública en un bé privat per a una minoria que sempre és la mateixa.

Aquesta pinzellada en un panorama tan precari ha de fer reflexionar a una societat inquieta i sensible, i alhora als de caparró petit que creuen que el progrés és anar ocupant més territori, amb l'argument infantil de donar feina a tothom. Hi ha preus socials que no es poden pagar quan parlem de gestionar l'equilibri ciutat-natura, del benestar ambiental general, de l'estètica paisatgística o de la feina sostinguda de resultes de no matar la gallina dels ous d'or. Per solucionar-ho l'arranjament a fons dels barris vells és l'assignatura més urgent i decisiva, i la caseta nova amb pati o jardinet, que potser tothom voldria, és ben possible també a dins les parts històriques i urbanitzades dels pobles si se li posa una ratlla clara a l'ocupació desaforada, i a vegades il·legal, dels volums existents. L'avarícia no ha estat mai una bona companyia.

Una construcció continuada d'un territori escàs com el nostre continuarà essent un desficaci, si les institucions polítiques i els tècnics no hi posen seny. Els planejaments urbanístics no tenen mai gaire en compte allò que no podem construir, i ja fa temps que haurien d'haver canviat i fer servir criteris amb més rigor científic per protegir capes i àrees bàsiques. Han de canviar perquè tenim molta feinada en endreçar a dins de casa, i a fora només hi ha un territori menut i trencadís. No consumir-ne més és la divisa, encara que la llei digui una altra cosa, perquè només faltaria que la llei ens digués que ens hem de llençar al precipici. Ho faríem?

La ciutadania ha de reflexionar un altre cop sobre un creixement que és un fals progrés, i que s'atipa d'allò que ens dona a menjar. Que arrasa la bellesa creada d'antuvi i que destrueix els llocs sentimentals, simbòlics i estètics que ens construeixen com a comunitat. El sector primari, la fauna, la flora i la gent normal- que som gairebé tots-, ens ho agrairan. Tot l'altre són tràfecs amb diners que mercadegen coses materials, però dels diners tampoc en farem res si ens hem polit o mal gestionat la matèria de la terra, que resulta que és allò que fa brollar la vida.