Diuen que al Ripollès no passa mai res, però és mentida. Aquí, quan no tenim l'última borrasca que ens posa a prova les desballestades i abastades canalitzacions del segle XIX, tenim algun visitant de la gran ciutat que s'aventura a fer una excursió salvatge pels nostres boscos a la recerca de bolets comestibles i llores malignes, carregat amb la darrera motxilla de marca del Decathlon i un GPS de gamma alta que li diu que està perdut. Aquests dies, però, les notícies més sucoses no es troben als camins del Taga, sinó en la nostra peculiar relació amb el món que ens envolta.

Ara que vivim en un món connectat, m'agrada imaginar el Ripollès com el centre neuràlgic d'aquesta gran xarxa global. Qui necessita Nova York, Londres o Tòquio, quan tens Camprodon o Ribes de Freser? Al cap i a la fi, què hi ha de més important que la nostra rica herència cultural i les eternes discussions sobre si el pixapins es va perdre de veritat o només s'hi estava fent el boig, o això deia? (quan li arribi la factura del rescat en helicòpter no riurà tant!).

Però no tot són flors i violes. A diferència dels grans centres urbans, nosaltres no tenim un Starbucks a cada cantonada ni un Apple Store on anar a queixar-nos que la nostra tecnologia no és prou "cool". Aquí, les compres les fem a la botiga del barri (o així ho provem), on l'última novetat tecnològica és la ràdio amb wifi i USB que sintonitza RAC1 més malament que bé. I mentre el món lluita amb problemes globals, nosaltres tenim els nostres, com ara el servei de tren que et fa sentir que estàs participant en una pel·lícula de l'oest (però amb menys emoció i més retards), i l'etern debat sobre el turisme, que sembla ser la solució i el problema al mateix temps..., o l'hospital comarcal més deixat de la mà d'algun déu (suposo que maligne)...

El Ripollès potser no és el centre del món, però no cal ser-ho per tenir personalitat

El Ripollès, però, no és aliè als grans debats de la humanitat. Per exemple, la sostenibilitat. Mentre les ciutats es barallen per veure qui té més bicicletes elèctriques (sí, aquelles que no s'ha de pedalar per a fer veure que un hom fa exercici), nosaltres continuem aferrats als nostres cotxes (i si pot ser dièsel millor), que es coneixen cada revolt de la carretera com si fos una extensió més de casa nostra. I els turistes ens demanen rutes de senderisme sostenible... perquè res no és més "eco-friendly" que deixar el cotxe a 50 km del punt d'inici i tornar carregats de souvenirs i una cistellada de bolets tòxics.

I si parlem de cultura? Mentre el món lluita per preservar el seu patrimoni cultural amb mil recursos multimèdia, aquí continuem explicant les nostres històries de sempre a les llarguerudes barres dels bars (us hi heu fixat que la majoria dels bars de la comarca tenen format de passadís?), com si el temps s'hagués aturat, i... potser és perquè ho ha fet. El Ripollès potser no és el centre del món, però no cal ser-ho per tenir personalitat. Aquí no necessitem ser tendències ni collonades de "freaky", perquè, al cap i a la fi, ser "trending" és una moda que canvia tan sovint com el temps al Coll de Jou, Coll d'Ares, Coll de Canes o Sentigosa.

Així que mentre el món gira, el Ripollès es manté ferm, amb la seva calma aparent i els seus propis drames. Potser no estem connectats a la resta del planeta de la manera que voldríem, però, si més no, sabem que el nostre petit univers té el seu encant. A diferència de les grans ciutats, nosaltres sabem qui són els nostres veïns, i tot i que de vegades en maldiem, ens estimem aquest lloc que el món potser no comprèn, però que nosaltres tampoc no canviaríem per res. Al Ripollès, el futur arriba més a poc a poc, quan a la resta ja és passat... i això, en aquests temps que corren, no és necessàriament dolent.

Rock me mama!