28 de setembre de 2024. Festival Inspira de Ripoll. M'avisen que dues famílies han demanat per anar a l'Espai Calma. S'esperen al punt d'informació. Quan hi arribo em trobo amb un grup de persones de diverses edats entre les quals hi ha dos nens que van en cadira de rodes. Intueixo que tenen pluridiscapacitat. A un el porta el que penso que pot ser el seu germà. A l'altre el condueix una dona que crec que pot ser la seva mare. Més endavant m'expliquen que és la metgessa que va descobrir la seva malaltia minoritària i que va posar en contacte les dues famílies perquè poguessin compartir camí. Segurament un recorregut ple de dubtes, temors, dificultats i incertesa... Però això només m'ho imagino, perquè qui jo tinc al davant són unes persones somrients, il·lusionades, observant meravellades tot el que veuen al seu entorn.

Quan els dic que l'Espai Calma, on ens dirigim, és en realitat una discoteca que ens ha cedit l'equipament durant el dia per instal·lar-hi una zona de descans d'estímuls per a persones amb dificultats sensorials, al·lucinen

Decideixo acompanyar-les fins a destí. La Devesa del Pla presenta una accessibilitat de manera natural, però vull comprovar-ho veient com es desplaça el grup entre la multitud amb aquestes dues cadires imponents, que són l'extensió imprescindible per permetre la mobilitat dels dos menors. Mentre creuem el recinte els faig una petita explicació del que van veient, de què és el festival i dels serveis que poden tenir al seu abast per garantir que la seva estada pugui ser igual de satisfactòria que la de qualsevol altra família que es troba allà: canviadors adaptats amb grues de bipedestació i d'elevació, bucle magnètic, interpretació en llengua de signes, subtitulacions, indicacions sonores, menjar apte per a persones amb disfàgia, rampes i accessos fàcils a totes les zones... M'escolten encantats. Quan els dic que l'Espai Calma, on ens dirigim, és en realitat una discoteca que ens ha cedit l'equipament durant el dia per instal·lar-hi una zona de descans d'estímuls per a persones amb dificultats sensorials, al·lucinen. De fet, esclaten a riure i diuen que serà la primera vegada que els nens entren en una discoteca. I que ho faran precisament per anar a relaxar-se una estona. Quina meravellosa contradicció. I que bonic veure'ls creuant mirades plenes d'il·lusió de les primeres vegades.

Quan arribem a lloc els presento en Ricard, un dels més de 200 voluntaris que hi ha al festival, a qui li ha tocat vetllar pel correcte funcionament i accés a l'espai. Els deixo en bones mans i m'acomiado entre agraïments i somriures. No els torno a veure més. Més tard m'expliquen la seva història i sé que ells i en Ricard s'han acabat acomiadant amb abraçades i molta emoció. Sé també que moltes de les persones, famílies, joves, petits i grans, que han vingut a gaudir del festival i que no tenen cap discapacitat física, sensorial o intel·lectual, entre d'altres, no seran conscients de la importància que té per famílies com les que us he descrit que existeixin activitats com aquestes, on poden accedir amb facilitat. Bé, on senzillament poden accedir. I això és precisament la inclusió. Permetre que tothom pugui conviure al mateix espai, amb les mateixes facilitats, sense que sigui notori ni assenyalant a ningú, senzillament fluint i compartint els uns amb els altres.

Algunes de les gairebé 300 persones que han vingut d'entitats d'atenció a la discapacitat d'altres punts del territori ens diuen que és la primera vegada que poden anar a un festival. També sabem que cada any venen més famílies d'arreu de Catalunya amb fills, filles, nebots, tiets, cosins... amb alguna dificultat que rarament troben un espai on poder gaudir amb naturalitat i facilitat de la cultura, la música, les arts escèniques, el menjar, la companyia... en definitiva, de la vida. I això també és inclusió. És molt difícil, molt, poder-la assolir plenament en tots els àmbits de la vida. Però no és tan difícil intentar-ho i anar millorant de mica en mica en tots aquests àmbits. En el cultural, ho està intentant la Fundació MAP des de fa cinc anys, obrint un camí que no existia fins aleshores. I que bonic que és poder continuar intentant-ho.