No fa encara dos anys que, en una taula rodona organitzada conjuntament  a Ripoll des d'Òmnium i el Servei de Català del Ripollès, teníem en plaer de comptar amb la presència de Rosario Palomino, una de les millors activistes pel català que hem pogut conèixer en els últims anys. La seva mort recent ens porta a la memòria aquella vetllada que va compartir, a la seu del Consell Comarcal, amb l'actor Toni Albà i l'escriptor Matthew Tree, una conversa que vam titular amb el lema del que ella havia fet bandera: “No em canviïs la llengua”. A Rosario Palomino no li va fer mai mandra d'anar allà on la demanaven per transmetre aquest missatge: que a les persones vingudes d'altres llocs del món no els neguem el dret al català, que és el que fem si automàticament canviem al castellà en la seva presència. Ella, d'origen peruà, havia viscut aquesta situació massa sovint en la seva pròpia pell. I com molt bé recordava fa uns dies a Vilaweb l'amic periodista Pol Baraza, “podia haver optat per un discurs derrotista o bel·ligerant, però Palomino no era així: es passejava a tot arreu amb un somriure d'orella a orella i carregada de missatges esperançadors que combatien la ignorància sobre l'emergència lingüística”. I va mantenir aquest tarannà fins al final dels seus dies, fins i tot sabent de la gravetat de la seva malaltia.

A les persones vingudes d'altres llocs del mon no els neguem el dret al català, que és el que fem si automàticament canviem al castellà

L'exemple de Rosario Palomino serà sempre molt vàlid i encaixa perfectament amb la filosofia d'una entitat,  Òmnium, que fa de la llengua un eix de la seva actuació. El projecte Vincles, del que actualment ja hi ha diversos grups al Ripollès en el seu segon any d'aplicació, pretén el que ella volia: convidar a parlar en català a gent que no el té com a llengua materna i que es pot trobar còmoda en un espai de conversa per llença-se i perdre la vergonya. I no només això, sinó que a través de la llengua acabi estimant el país, tant de bo que en la mesura en què ho va fer ella. Això ens posa davant del mirall a tots nosaltres: “Són els mateixos catalanoparlants que es neguen molt sovint, massa sovint, a fer servir el català amb catalanoparlants nascuts a fora. Ella em va fer descobrir de primera pell, amb múltiples exemples que li havien passat, que això és un comportament habitual a Catalunya”, explicava aquests dies un anglès català com és Matthew Tree. Tinguem present també que hi ha persones que arriben al nostre país havent viscut situacions d'opressió o marginació lingüistica semblants als que pateix el català: Rosario Palomino coneixia bé la situació del quítxua al seu país natal (marginat per l'espanyol), però també ho podríem fer extensiu a casos com el de l'amazic en persones d'origen nordafricà.

Rosario Palomino, tal com va explicar un bon dia a Ripoll, creia que el català ens agermanava, i no solament això, sinó que ens igualava. Com diem sempre des d'Òmnium, és eina de cohesió social i fa sentir català de ple dret a qui el parla. Tinguem-la present quan ens trobem amb qualsevol persona que, per aspecte físic, accent en la parla o qualsevol altre signe extern, ens sembli que no és “d'aquí”. No li canviem la llengua.