Aquests dies hem comprovat com un personatge com Donald Trump ha estat escollit president dels EUA.

Una part del món està en xoc i sembla impossible que algú amb la seva personalitat pugui triomfar.

Però el cert és que ell ha guanyat i milions de persones l'han votat.

Com són els líders com ell? Com pot ser que la ciutadania els triï?

Necessiten ser admirats i demostrar que tenen el poder. Convençuts que el món gira al seu voltant, es creuen millor que la resta i reaccionen amb llenguatge agressiu quan se'ls contradiu. Utilitzen les xarxes socials i altres mitjans per guanyar suport i atacar sense escrúpols a qui ha manifestat no compartir la seva opinió.

Són fanàtics de les seves pròpies idees, i autèntics experts a transmetre la imatge de víctimes

No toleren la crítica i actuen amb ràbia contra qui els qüestiona.

Això una part de la ciutadania ho interpreta com d'algú valent que res el frena i a tot s'enfronta. Veuen un personatge amb una personalitat capaç d'encarar-se a tot i a tothom. Aquests líders són intransigents i estan convençuts que sempre tenen la raó. No els importa que se'ls critiqui per falta d'empatia i per intransigència. Al contrari, amb una bona oratòria, això ho blanquegen i en fan bandera. Malgrat que puguin tenir un punt de solitaris, saben guanyar-se a les persones i tenen aspectes molt seductors en la seva personalitat.

Tenen objectius d'alta volada i no ho dissimulen. Aquesta seguretat, la ciutadania la interpreta com una garantia. No es valora ni la seva preparació ni tampoc les propostes concretes de tots els àmbits més enllà d'aquelles que generen crispació.

Són fanàtics de les seves pròpies idees, i autèntics experts a transmetre la imatge de víctimes.

Costa de creure que després de les declaracions racistes que ha fet Donald Trump pugui ser avui el president. Ha acusat els immigrants de menjar-se els gats i gossos dels seus veïns. La frontera entre “els seus” i “els altres” és la base del seu discurs. Ha atacat els mexicans amb un odi que sobrepassa l'obsessió i amb un autoritarisme que fa basarda i feredat. Ha expulsat periodistes de rodes de premsa i ha provocat reiteradament en cada míting. Ha fet de la provocació la seva principal estratègia. Els personatges com ell no opten mai per cap postura conciliadora i no admeten negociacions.

Res convida a l'optimisme. És un panorama molt perillós que els ciutadans no perceben quan el tenen a prop. El líder és el líder i se li permet tot.

Són persones molt passionals, amb discursos exagerats i desmesurats. La comunicació no verbal aporta dades molt significatives: gestos contundents (amb el micròfon, per exemple), rialles sornegueres, tons de veu elevats, cantarelles assajades, aturades en el discurs i mirades desafiants.

Aquest tarannà polaritza la societat. Alguns aplaudeixen i se'n contagien mentre a d'altres els genera una gran repulsió.
Per tot plegat semblaria que més enllà d'uns programes, d'uns objectius i unes propostes hi ha uns líders capaços de trencar esquemes, d'encarar-se, de fer promeses i, sobretot, de projectar-se un futur personal a costa de generar odi, ràbia i crispació en la societat.

I el que és segur és que no hi ha cap bon camí en el qual l'odi i la crispació puguin ser bons companys de viatge. Cap ni un. Ni a Amèrica, ni a Àustria, ni a Alemanya ni a enlloc.

Hi ha idees, hi ha persones, hi ha projectes, hi ha realitats i n'hi ha molts, molts problemes a resoldre. El nostre món és ple de reptes i els líders els han d'afrontar. Però dipositar la confiança en els qui xalen i es promocionen fent promeses i provocant la ciutadania mai s'hauria de premiar.

Al final, d'aquí neixen les guerres i les tragèdies. D'aquí neix la deshumanització creixent i molts dels conflictes que s'imposen en el dia a dia de moltes vides.

En Trump ha guanyat als EUA. Això ens ha de preocupar.