De la mateixa manera que el dret a l'habitatge és reconegut a l'article 47 de la Constitució, cal recordar que la Constitució també reconeix, a l'article 33, el dret a la propietat privada.

Ho dic perquè, si bé és evident que el creixement de la població, com deia a l'anterior article, ha disparat la necessitat d'habitatge assequible, també és evident que les administracions, totes, fa més d'una dècada que dormen a la palla sense construir habitatge social. A més, alguns sectors i associacions, entre ells algunes forces polítiques, es dediquen a criminalitzar la propietat privada i el propietari, com si aquests fossin els responsables d'aquest gravíssim problema. Tant és així que dissabte passat, en la manifestació de Barcelona, els seus promotors amenaçaven d'organitzar una vaga de pagament de lloguers al país. La prova d'aquesta criminalització és que s'han pres una sèrie de mesures que incideixen únicament sobre els propietaris, però que, en lloc de facilitar l'accés a l'habitatge, encara el dificulten més.

La limitació de preu de lloguer en les anomenades “zones tensades”, per exemple, ha fet pujar els lloguers més baixos per situar-los al nivell que marca la llei, perjudicant les persones amb menys recursos, mentre que ha abaixat els més alts, beneficiant les persones amb més recursos. Aquest control, simultàniament, desvia habitatge cap a altres formes de lloguer, especialment a Barcelona i a les poblacions més turístiques.

La protecció de les anomenades “famílies vulnerables”, amb l'impediment del desnonament si no paguen el lloguer o ocupen il·legalment un habitatge, és una altra mesura que s'ha mostrat contraproduent perquè genera inseguretat en els propietaris d'habitatges, i aquests són reticents a llogar-los un pis. Cal protegir el vulnerable, sense cap dubte, però se n'ha d'encarregar l'Estat i els poders públics. El propietari té dret a la propietat i està protegit constitucionalment.

Els poders públics, tots, han de deixar de dormir a la palla, actuar amb contundència i deixar en pau, d'una vegada per totes, el sector privat

Sigui dit de passada, arreu d'Europa, desnonar els qui ocupen il·legalment un habitatge és immediat. Aquí és tot el contrari. Sembla que tinguin més drets els ocupes que els propietaris, la qual cosa ha produït, a més, l'aparició de màfies que es dediquen a rellogar pisos ocupats a famílies vulnerables.

Per tant, des del meu punt de vista, la normativa actual no fomenta el lloguer i espanta els propietaris, que se senten desprotegits, fet que provoca una reducció de l'oferta i, consegüentment, un increment del preu de lloguer.

Davant aquesta gravíssima situació de manca d'habitatge assequible, val la pena recordar que gairebé el 40% de les famílies que viuen de lloguer han de dedicar més del 40% dels ingressos -fins i tot el 60% en alguns casos- a pagar el preu del pis on viuen. Els poders públics, tots, han de deixar de dormir a la palla, actuar amb contundència i deixar en pau, d'una vegada per totes, el sector privat. El sector privat, majoritàriament, amb el seu estalvi o demanant crèdits hipotecaris, ha apostat per invertir en l'adquisició o reforma d'habitatges com a fórmula per complementar la seva renda familiar actual o futura quan arribi la jubilació. I ho ha fet amb molt esforç, renunciant sovint a dedicar aquests estalvis a activitats d'oci cares, compres de cotxes freqüents o viatges de plaer.

D'accions per entomar el problema, els experts n'han formulat moltes. N'apunto algunes, partint del principi que els pressupostos públics dels anys vinents han de prioritzar clarament aquesta gravíssima mancança:

a) A mitjà termini, construir un parc d'habitatge protegit amb recursos exclusivament públics o a través de la col·laboració públic/privada en sòl públic cedit a promotors privats. Aquests promotors privats, en molts casos, podrien ser entitats sense ànim de lucre o amb un lucre mínim. Aquests pisos, en règim de protecció, s'haurien de blindar a perpetuïtat perquè sempre servissin a l'interès general i així no es reduís el parc d'habitatge públic.

b) Lloguer concertat: l'Administració lloga habitatges als propietaris per rellogar-los a baix preu.

c) Lloguer d'immobles a través de l'Administració a un preu acordat amb aquesta, a canvi de garanties públiques perquè els propietaris tinguin el lloguer garantit. Cal tenir present que la gran majoria de propietaris, més que el preu del lloguer, prioritza la garantia de poder-lo cobrar i que el llogater mantingui l'immoble en bon estat de conservació.

d) Ajuts públics a la rehabilitació d'habitatges amb el compromís de posar-los un període d'anys a lloguer a través de l'Administració.

e) Facilitar el canvi d'ús de locals, naus, oficines, equipaments i edificis públics, sempre que es destinin a habitatge assequible.

f) Destinar a lloguer social habitatges de la SAREB.

És evident que on el problema de l'habitatge té unes proporcions majúscules és a Barcelona. El mateix passa amb altres grans capitals com Madrid, Londres, París, Roma o Nova York. Per moltes mesures que es prenguin i per molt que se'n construeixi, l'habitatge serà inaccessible, de fet és inaccessible, a moltes capes de la població d'aquestes ciutats. És ben cert que a molta gent li agradaria viure a Barcelona, però, per moltes ganes que en tingui, no ho podrà fer. Per tant, la política d'habitatge és indissociable d'una política de transport públic de qualitat, fiable en horari, temps de recorregut i freqüència, que permeti viure-hi fora.

Per acabar, torno a recordar que el primer i únic responsable de garantir el dret a l'habitatge són les administracions públiques: Estat, Generalitat i Ajuntaments.

Pel que ens toca més de prop, estaria bé que els grups municipals de l'Ajuntament de Ripoll s'adrecessin a la població per explicar amb claredat per què el projecte que estava previst per a la construcció d'habitatge públic, a més d'una residència, en col·laboració amb la Fundació Eduard Soler, se n'ha anat en orris.