Molts dels que tenim rere una trajectòria política com a activistes i observadors, des de fa anys ho estem passant malament. La formació política ens ve d'una època en què tot indicava que el futur portaria a viure, i ser, millors. Ni que fos perquè veníem d'anys de tenebra, d'injustícies, de corrupteles, de polítiques perverses. Vam fer confiança a una fornada de polítics que, per norma, exhibien honestedat, valoraven l'ètica, la dignitat i l'honradesa, que enteníem com a indestriables de la gestió pública dels béns comuns. Poc sabíem que ens movíem dins d'un miratge que s'aniria dissolent amb el pas dels anys. L'aspra realitat a molts ens ha portat a un estat d'escepticisme que ens manté realment fotuts.

La declinació va començar aviat. Ja amb la reforma del 78, quan el temps ens va demostrar que el que s'havia cercat era amnistiar els franquistes perquè no paguessin, perquè s'enquistessin en els organismes clau per continuar manegant les cireres. Com havien fet sempre.

Després va venir el cop d'estat del 81, una pantomima orquestrada des de la cúpula de l'Estat. Dels que el parasitaven: monarquia, exèrcit, justícia, grans corporacions... Tot sota la supervisió del cap de l'Estat i del govern que arribava, el de Felipe González. El temps ha fet palès que cafre era l'un, i quina vocació d'oligarca reaccionari tenia l'altre.

Després van anar i venir alternances de govern, però poca cosa canviava en el fons. Aznar va enriquir els seus regalant-los les joies de la corona, les grans empreses estatals que van passar a lucrar mans privades, alhora que el PP (després d'anys de mestratge del PSOE) va derivar en el partit més corrupte de la història moderna.

La ingenuïtat de creure que la política era, per damunt de tot i de tots, l'eina cabdal per servir les persones s'ha anat dissolent

La percepció que tinc avui en dia és que, si la deriva ens porta a algun lloc, serà a pitjor. La ingenuïtat de creure que la política era, per damunt de tot i de tots, l'eina cabdal per servir les persones s'ha anat dissolent. Amb el drama que suposa saber que no pots engegar-ho tot a dida, ja que és profecia que la política, si no la fas, te la fan.

Estem on estem. Mai hauria pensat que veuria el meu poble governat per l'extrema dreta. I que ho faria valent-se de la ineptitud pregona dels que tenien, i tenen, eines per impedir-ho. Tampoc vaig preveure que el govern del meu país aniria a parar a mans de polítics tan insípids com els que ara ens governen. Els qui, quan van haver de triar (155) entre nosaltres o ells (amb l'ús a pleret de la força bruta), poc van tenir cap mena de tremolor de cames. És clar que els meus, embrancats en batusses de campanar, déu-n'hi-do la pena que fan!

Espanya, el país veí, pel qual no sento cap empatia, però que em condiciona el viure diari, és a hores d'ara liderat per un personatge mentider, tafur amb molta sort, hereu d'un partit que va encobrir, finançar i donar cobertura al monarca més corrupte i faldiller de les democràcies occidentals. A l'altra banda tenim un individu com Feijóo, hereu de mil corrupteles, a qui no se li coneix cap proposta en polítiques socials, econòmiques o territorials. Encobridor d'en Mazón, responsable principal del desastre de València, que si no ha plegat és simplement perquè inútils com ell, enlloc, trobarien altra mamella tan sucosa per xuclar.

Mentrestant, la política europea, esfilagarsada, es veu incapaç de resoldre conflictes interns, propis de guerres colonials dins el seu territori, amb governs incapacitats per aturar la decadència. El món? L'encara primera potència està a punt de ser lliurada a una trama d'interessos obscurs capitanejada per un polític que sembla boig. No sé si només ho sembla.

Vist el panorama actual, ja només m'atreveixo a demanar una cosa: que ningú avanci eleccions, perquè avui tinc molt clar que no sé a qui votaria. Tampoc sé si, fins i tot tapant-me el nas, em veuria capaç de plantar-me davant les urnes. Quin panorama tan desolador!