Jo faré el pessebre. Aniré a veure el pessebre vivent a l'escola dels meus nets, felicitaré els responsables i els animaré a continuar fent-lo altres anys. Si puc, també aniré a veure una representació dels pastorets i, amb molta il·lusió i poca innocència, esperaré els tres Reis d'Orient.

Sóc molt tradicional? Sí, i orgullós de ser-ho. M'agraden les tradicions que respecten el medi ambient, els animals i les persones.

La pressió desmesurada que reben algunes escoles per part de persones que es diuen laiques és més que això. S'assembla més a una repressió. Les pintades que han aparegut en algunes escoles m'indignen perquè entenc que no deixen de ser una imposició i una dictadura com la de l'altre bàndol.

Tot plegat m'indigna perquè amb aquestes actituds pretenen destruir tots els meus records d'infant i adolescent. Uns records de quan ajudava la meva àvia materna, la iaia Loles, a anar al bosc a tallar un pi a mida, posar-lo al sac i després portar-lo a casa per guarnir-lo. Bé, ara, si vull un arbre de Nadal, el compro, ja que amb la preservació de la natura sí que hi estic d'acord. També compro la molsa que poso al pessebre; abans també la baixava del bosc.

Però intueixo que també volen destruir els records que tinc de la meva mare, l'Angústies, fent el pessebre i el fet que jo pugui transmetre aquests valors, més o menys artístics, i que vaig adquirir d'ella, als meus fills i als meus nets. Un pessebre que intento explicar figura a figura, sobretot als nets petits.

O bé volen que faci desaparèixer aquells records de quan fèiem el pessebre vivent darrere dels absis de l'església de Ribes, fent de pastor a la vora d'un foc de veritat, i més d'un any sobre la neu i amb temperatures sota zero. Segurament els que fan les pintades pensaran que ens estaven torturant, adoctrinant o que ens feien “bullying”. I no, ho fèiem perquè volíem, ens venia de gust i fèiem colla.

O bé pretendrien esborrar el record i la imatge que tinc de la visita dels Reis a casa o a l'hotel de Rialp, quan encara era obert al públic, i els ulls de sorpresa, incredulitat, o tot barrejat, dels petits quan veien Ses Majestats. I no, no sóc monàrquic. Hi ha Reis i reis.

I el tió? Què en farem del tió? També l'haurem de guardar en un calaix? L'haurem de tancar a l'armari? Per què, segons els autoanomenats laics, celebrar-lo la nit de Nadal, i picar un tronc amb barretina i ulls i boca pintats, potser incentiva l'instint violent de la mainada i, després, quan siguin grans, es tornaran intolerables i intransigents?

Per cert, a casa de la meva àvia paterna, la Tereseta de la Mambla, el tió era una caixa de fusta, no l'anàvem a buscar al bosc.

Amb les seves actituds intransigents i dictatorials, els autoanomenats laics volen impedir que flueixin i que jo, o altres com jo, puguem mantenir i traspassar tots aquests records i vivències als que venen darrere nostre?

Vull que els meus fills i els meus nets recordin les festes de Nadal com unes festes entranyables

No, jo vull que els meus fills i els meus nets recordin les festes de Nadal com unes festes entranyables. Sí, unes festes on cada any que passa trobes a faltar algú, però per mi l'important és que aquest algú que hi falta, hi falta només físicament. Tots els que falten en aquestes festes de Nadal hi són espiritualment, i aquests detalls del pessebre, l'arbre de Nadal, els pastorets i els pessebres vivents ens els recorden, fan que els tinguem presents.

Aquestes actituds repressives el que fan és fer créixer l'extrema dreta arreu, els dona ales i el seu suport augmenta sense que ells hagin de fer gairebé res. Els extrems es retroalimenten. Als de l'extrema dreta ja els hi fan la feina els qui es dediquen a pintar terres i parets amb frases més o menys enginyoses que, sobretot, embruten sense gens de pudor fins i tot edificis mil·lenaris.