El canvi climàtic, aquesta obsessiva musa dels titulars, l'espantall que ens uneix i ens divideix alhora, aquesta nova religió universal que, com totes, tot ho emmerda. Però, permeteu-me adoptar un punt de vista lleugerament diferent, potser una mica massa terrestre per als savis del clima, perquè, al cap i a la fi, el canvi climàtic no és altra cosa que una gran broma còsmica que ens recorda que ridículs podem arribar a ser, i no parlo del Procés.

Comencem per les grans orquestres celestes dirigides pels cicles de Milankovitch. Per als qui no hi estigueu familiaritzats (mireu la Wiki), aquests cicles generats per les peculiaritats de l'òrbita de la Terra, el·líptica i mandrosa, tenen durades de milers d'anys, 100.000 per l'excentricitat, 41.000 per l'obliqüitat, 26.000 per la precessió... i interactuen entre ells. És a dir, mentre nosaltres ens preocupem per quina puta marca de cafè és més eco-friendly, posem, la Terra segueix el seu ball orbital, decidint si passarà (o no) un altre glacera per casa. Però és clar, és molt més lucratiu fer-nos creure que podem evitar la següent era glacial amb una bossa de compra reutilitzable, o això diuen.
Ara fem un salt enrere. No fa un parell de segles, sinó milions d'anys, quan la Terra era un lloc ben més inhòspit. Plou cendra volcànica? Cap problema. Un meteorit que acaba amb els dinosaures? Només un altre dimecres per al planeta. Però ara ens volen fer creure que el futur climàtic d'un planeta de 4.500 milions d'anys depèn de si nosaltres posem el termòstat a 21 graus o a 22. Curiós.

I és que els humans tenim una punyetera tendència al drama perpetu. Mentre ens barallem per quina ciutat acollirà la pròxima cimera del clima, el planeta segueix al seu ritme, impertorbable. Cada hivern ens queixem que fa fred i cada estiu que fa calor, com si els 40 graus de l'agost fossin una novetat del segle XXI. Quan era un nen, a l'estiu ens fregíem i a l'hivern ens gelàvem, i punt.

Quan mirem enrere, però, la nostra perspectiva és d'una ceguesa desesperant. Som com infants que intenten entendre l'univers amb una lupa de joguina. Ens manca humilitat per entendre que som una partícula de pols en la cronologia del planeta. Perquè què són dos-cents anys d'industrialització comparats amb els milions d'anys de cicles naturals inalterables?

Així doncs, què hem de fer amb tot plegat? No em malinterpreteu (o sí, com vulgueu), no us dic que ens oblidem de cuidar el planeta; al contrari, mantenir la casa neta sempre és una bona idea. Però també us proposo perspectiva. Menys alarmisme, més sentit comú.

Perquè si alguna cosa ens ensenya el cicle natural és que la Terra seguirà el seu camí amb nosaltres o sense nosaltres. I, probablement, l'únic que aconseguirem és deixar-li una mica més de feina de reciclatge quan ja no hi siguem. Al cap i a la fi, si la Terra ha superat l'impacte d'un meteorit de 10 quilòmetres, podrà sense problemes amb les nostres bosses de plàstic.

Per acabar, en una entrevista de fa poc a una empresa de combustibles de Vic, confessaven que els carregadors per a vehicles elèctrics els alimentaven amb generadors dièsel amagats al pati del darrere. Tot és qüestió de donar el servei que volen els salva planetes.

Rock me, mama.