Aquest Nadal he acabat de llegir la biografia de Mercè Rodoreda escrita per Marina Porras i hi he trobat una frase demolidora. Rodoreda, durant l'exili, entrevistada per Montserrat Roig a principis dels anys setanta, deia que no volia viure a Barcelona entre altres coses perquè «la gent parla castellà a tot arreu, als magatzems, als bars, als taxis. I moltes vegades la culpa és nostra, dels catalans, que ens acovardim i no ens mantenim ferms en la nostra actitud».

Així que sí, estimats lectors, fa com a mínim cinquanta anys que els catalans ens podem aplicar aquesta frase de covardia i canvi de llengua, però dins la meva habitual visió optimista, crec que aquesta tendència està començant a revertir. Ja fa molts anys que sabem que tenim dret a parlar la nostra llengua al nostre país, a ser-hi atesos i a rebre-hi la informació, però sembla que cada cop en som més conscients i cada cop ho reclamem més.

Tenim dret a parlar la nostra llengua al nostre país

Ara ja és més freqüent que no canviem de llengua quan no se'ns dirigeixen en català, que ens queixem si anem al metge i no ens hi atenen, si les classes a la universitat no ho són, que reclamem l'etiquetatge o les cartes dels restaurants en la nostra llengua... Ara ja comencem a entendre que no perdem talent quan algú no aconsegueix una plaça del que sigui sense ser capaç de parlar la llengua del lloc on viu, o que no hem de canviar de llengua quan veiem una persona amb un aspecte no caucàsic.

Pot ser que alguns ho vegin com una lluita petita, antiga... Ja sabem que no tindrem la llengua del tot protegida fins que no tinguem un estat propi, però crec que és important continuar amb aquestes reivindicacions diàries i sovint individuals. Raimon ens deia que «qui perd els orígens, perd la identitat», però tots els lingüistes sabem molt bé que la llengua i la cultura són una bona part del que considerem la identitat. Per tant, espero que aquest 2025 la tendència de reivindicació lingüística continuï i us animo a sumar-vos-hi!