Nuclears? Sí. Gràcies. (I)

Nuclears? No, gràcies. Aquesta expressió acompanyada d'un “sol somrient”, és un símbol internacional adoptat per moviments cívics antinuclears a tot el món als anys 70. He de confessar que, fins no fa gaire anys, m'hi alineava, amb aquests moviments. L'accident Nuclear de Three Mile Island, prop de Harrisburg, el 1979, el risc dels residus nuclears, així com els accidents de Txernòbil, a Ucraïna, el 1986, i el de Fukushima el 2011, al Japó, hi varen contribuir de forma decisiva.


Avui, després de llegir com ha evolucionat l'obtenció d'energia nuclear els darrers decennis i davant el repte que representa pels humans fer front “amb urgència” al canvi climàtic m'he situat al costat dels defensors. Com diu el títol d'uns dels llibres que he llegit darrerament, l'autor del qual és Alfredo García, operador nuclear, “L'Energia Nuclear salvarà el món”.


Sens dubte, si hi ha un objectiu que els humans hem perseguit i continuem perseguint com a espècie ha estat intentar millorar generació darrere generació la nostra qualitat de vida. La lluita contra la fam i les malalties han estat constants en la història de la humanitat. I amb totes les mancances, misèries i contradiccions que tots plegats avui tenim presents, hem de dir que situats al primer quart del segle XXI, amb l'excepció de bona part dels països de l'Àfrica, s'ha avançat molt en aquell objectiu en el conjunt del planeta, sobretot en el que denominem genèricament Occident. Hi ha altres països com la Xina, l'Índia, Indonèsia, Brasil, Pakistan, el Vietnam... la població dels quals no para de créixer, que es troben en ple procés de desenvolupament, la qual cosa vol dir que el consum d'energia d'aquest països és cada dia més gran, i per tant no es poden permetre descartar cap mena de recurs o de font energètica. Països que encara fan servir carbó per generar bona part de l'electricitat que utilitzen.

 

Si aquest escalfament global no es frena, si l'emissió de gasos d'efecte hivernacle no disminueix substancialment, en un futur no gaire llunyà l'home haurà convertit el planeta Terra en inhabitable

 


Al costat d'aquesta realitat hi ha la constatació científica que el planeta està immers en un procés d'escalfament global a conseqüència de l'acció de l'home, el Canvi Climàtic, produït per l'emissió a l'atmosfera dels gasos anomenats d'efecte hivernacle, sobretot diòxid de carboni, metà i òxid nitrós. Aquests gasos s'emeten en l'obtenció d'energia a partir de la combustió de combustibles fòssils, sobretot carbó i derivats del petroli. És oportú recordar que el carbó és el combustible fòssil que més diòxid de carboni allibera i que el 2024 la demanda d'aquest combustible fòssil ha arribat a un màxim històric.


Si aquest escalfament global no es frena, si l'emissió de gasos d'efecte hivernacle no disminueix substancialment, en un futur no gaire llunyà l'home haurà convertit el planeta Terra en inhabitable.


Davant aquesta doble realitat el dilema el tenim servit i la pregunta que ens hem de fer és: Els països en procés de desenvolupament, que dit sigui de pas representen gairebé 2/3 parts de la població mundial, han de renunciar a cobrir les seves necessitats per frenar així la seva demanda creixent d'energia i contribuir a aturar l'escalfament global? Des del meu punt de vista, la resposta a aquest dilema és l'energia nuclear. Els pròxims 40, 50 anys, sens dubte, ha d'haver-hi un creixement imparable de les energies renovables però acompanyat d'un creixement sostingut de l'energia nuclear de fisió, tot esperant el desenvolupament definitiu de l'energia nuclear de fusió, que ara sí que la tenim a tocar.


El que pretenc en aquesta sèrie d'articles que escriuré és explicar els motius pels quals avui defenso l'ús de l'energia nuclear com a font energètica i quina és la situació de les energies renovables al món.


Sí. L'energia nuclear salvarà el món i ho farà acompanyada de les energies renovables, l'electrificació de l'economia, l'eficiència energètica i la captura de carboni.